Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

diumenge, 27 de novembre del 2011

Conca ferida


Un pas, dos, 
cau la paloma.
Aturar-se en el camí.
Un grapat de fins bolets
de card, cap esclata-sang.

Un pas més, silenci.
No et bellugues, observes al teu voltant.
Pins, aire pur  i roques,
el xiuxiueig del vent,
el cant de l’oreneta.
El blau cel dels blancs núvols
envolupen el verd paisatge.

Promet que et tornaré a cercar,
soledat.
Planers
de vinya i cep de vermelles fulles,

grocs
contrastos del verd oliverar.
Pedres i cudols, càlids raigs, aire fred.
Et calfes al caliu de la cendra del foc.

Cau l’oberta nit, s’acosta la paloma.
Nit estrellada il·lumina l’alè del darrer passeig.
Blanques llums entre la negra foscor de l’obscuritat.
Cada estel em parla de tu,
cada pas em recorda que no hi estàs.

Descobrir les ànimes profundes,
les esplugues interiors.
La germanor amb Llutxent.
El poeta d’aquestes Terres,
pas al cor de la serralada, 
llunyania de la mediterrània.
E.S.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Dos mil dotze


Una freda vesprada d’un hivern no qualsevol
un passeig amb els ulls ben oberts
creuant l’avinguda del Cid a pas de
                                                            caragol.

Te n’adones de l’apatia i la tristesa
                                                       de la gent.

Els bars buits,
la diversitat pren els negocis i
                                                     els carrers.

De sobte, el goig i l’esperança;
per fi arriba el correu desitjat,
trobar-se amb un company de somnis, Agustí C.,
desvirtualitzar-nos per uns segons
i desitjar-nos mútuament:
¡Què rebente tot!
i començar de zero.

Veure’s perdut per uns instants
retrobar-se entre els carrers de Conca
i sant Francesc de Borja.

Seguir caminant a peu ferm
sempre recte
malgrat alguns pocs bons flaires
que et belluguen pel camí.

¡La meua República per una bicicleta!

Caminar i escriure,
escriure i caminar.

Escrivint
es fa l’escriptura
a l’escriure.

Aturar-se a la plaça d’Espanya.
Un lloc on mai has volgut estar.
Ningú t’ha preguntat,
ningú mai t’ha escoltat
                                    tampoc.

Al carrer de Troia observaràs
que sempre hi trobaràs coses que no
                                                       sabràs.

I contínues caminant.

Amb nimfes, dracs i dinosaures et creuaràs
a cada pas i a cada vers
t’apropes al pas final.

Quinze graus centígrads,
al carrer de sant Vicent, Jo confesso
que al Cabré em vull llegir de bon
                                                        grat.

Al carrer d’en Sanç seguim endavant.
S’escolta algú parlant valencià,
¡al cap i casal!
“¡A veure que podem fer!”

Maleducats podem trobar, fins i tot,
entre els més humils i els més acabalats.

València balla de capoll.

Gaudir del nostre
                               bell modernista
vell edifici del Mercat Central.
Seixanta-cinc minuts,
                                 i cap destí?

La Llotja abandonada a la seua sort.

Primera aturada en el camí
asseure’s a l’oasi de l’Octubre
entre tan immens desert
un fred mes de gener.
Tres i Quatre
a la fi,
jo també serà gens.

T’aixeques i segueixes (escrivint), llegint;
sempre he sabut
que nàixer a aquella família
havia estat el millor
que hem podia haver passat.

Silenci,
mai em penediré.:
“la langue
plus ancienne,
celle du sexe
celle de la Dame [...]

[...] Toute femme sort de la terre”.


De ponent a llevant,
qui sap si de mestral a migjorn
o de ponent a xaloc
creuant de garbí a gregal
sense la tramuntana oblidar.

I jo també he gosat imaginar
sense l’ús de l’energia nuclear
el dia de sant Sebastià.

I espentem.
Reprenem el camí
amb la veu de la memòria
i l’Homenot del barret
sense ser cap trobador
ni cap artista de professió dels
                                                                            grassatores.

L’Odissea i la Ìliada gregues, l’Eneida romana
el Gilgamès assiriobabilònic
el Mahàbhàrata i el Ramaiana indis
i La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

Tant hem escrit,
i ens queda tant per llegir,
            entendre i caminar...

Al carrer del pouet de sant Vicent
un altre descobriment fa mesos descobert.

A la sala Sorolla
els fons fotogràfics
de l’Hispanic Society of America,
trobem.
Més de tres-centes fotografies del seu temps,
i cap vers.
Ens volen fer creure que nosaltres,
                                                       som ells.

Les hores i els dies,
avui tampoc hi he estudiat.
Segueix a la recerca
dels tresors més preats:
la cultura i la llibertat.

La fam i la ignorància, és
el meu millor vers.

Ja no hi aguante més.

Com deia Voltaire:
“L’escriptura
és la pintura de la veu”.
I si la inspiració existeix,
l’has de cercar caminant.

Creuar-se València mai és una tasca fàcil,
la tornada d’Ulisses a Ìtaca
tampoc ho va ser:
ciclops, cotxes i les adversitats dels
                                                                             [déus.]

A l’Albereda hi estic
amb dos-cents versos colpits
a sang dels peus reeixits.

A pas ferm i lleuger avance
cap el meu segon destí:
la Biblioteca Joan Reglà d’Humanitats.

Vull morir,
no hi ha temps per més.

Estic mort,
mort per estar al teu costat.

Soledat.

Al carrer d’Arts Gràfiques hi sóc,
ja sent flairar
als meus amics de paper.

No mai hi podré dir
que no sóc un al·lot
                                                         afortunat.


E.S.

Espenta pel futur

València Plaça de la Verge © E.S. 2011
(Poema en construcció)
Cada racó de València em recorda a tu
cada carrer estret una part del teu cos
cada plaça rodona un pensament profund
cada sentiment viscut una espenta pel futur.

Cada rostre del carrer em reflexa els teus ulls
cada trista lluna matinera un vell somriure
cada raig de sol una abraçada forta
cada bes rebut un pou de goig i d'alegria.
E.S.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Necrològica de Violència; Farsa i Fètida



Clapejats de blau gris
els petits estossecs exculpatoris:
imitació de silenci, i mort.

Amors en llanda
odis edulcorats,
aigua seca.

Fàstic de felicitat
trist somriure:
desert de nenúfars.

¡Morir com un nadó,
nàixer com un difunt!
 
Joc de tauler
normes caducades:
adversari invisible.

Temps d’espai
records esfumats:
vides truncades.

¡Estimar, com un enemic
odiar, com una mare!

Flors sense pètals
perfum de fragància,
merda, per tot arreu.

Merda per tot arreu,
mercats per tot arreu:
merda per tot arreu.

Diners, títols i poder
comprats a la ignorància,
llibertat venuda.

Altres realitats
experiències viscudes,
papers mullats:
música per a sords.


Disculpa'm estimat lector
el meu romanticisme optimista
  de versos ferits de realisme,
paralítics d'amor.


Crisi de metàfores,
"ironia" al descobert.
  
Tu tries; 
¿fum o fum?


E.S.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Esquinç de l'ànima



L’aigua em fa renàixer
la bicicleta em dóna llibertat
el vent em somriu el rostre
l’aigua m’alegra el cor
gotes d’aigua rellisquen les espatlles,
pedalegen  sense fre
unes rodes humides
mans amollegades.

Sentiments que s’escorren
que em recorden nostre primer bes
com el teu pèl dur m’esborronava l’alè
remembrances d’un passat
que no sempre va ésser millor
l’última vegada que s’ envoltarem
et vas esmunyir entres els meus braços,
esquinç de l’ànima.

Passos endavant sabent
que no mai et tornaré a veure
desconfiança amb un mar de nàufrags 
obscuritat des del dia que vas cloure els ulls,
escletxa de desconhort sentida
espenta pel teu record
l’aigua em fa renàixer
la bicicleta em dóna llibertat.

E.S.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Sociedad herida

Royalty-free photos® files from iStockphoto.com

Un día nos despertamos 
y descubrimos 
que éramos pobres. 

Algunos ya no llegan 
a fin de mes. 

Otros que veían en esta crisis 
una oportunidad 
ahora creen que el destino 
no está en sus manos, 
sino en las de indeterminados enemigos oscuros. 

Unos pocos han decidido rebelarse 
por el escénico miedo que les invade. 

Pocos se benefician mucho de ello, 
los de siempre. 

Pero todos coinciden; 
esto tan solo acaba 
de empezar.

 Ya nada será lo mismo. 

Un beso tuyo,
y lo olvido todo. 

E.S.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Voltors abatussats de la usura verdugada


Trenc d'alba a Daimús platja 2009 © E.S.

Des de la humil indignació,
cor i ànima de l’honrada essència,
els voltors de la usura planegen
sense no gens ni mica sacietat.

Infaust quimerut espanyaportes
d’un monstruós canalla pertorbat.
Fals, desgraciat cagamiques,
garrepa infortunat.

Misèrrims escanyapobres,  
sense ànima,
entranyes,
ni escrúpols.

Lladrunyen als pelacanyes i al poca-roba,
per fer més cabdalats
als més opulents i acabalats.

Advocats de la baixesa i la immoralitat.
Voltors àvids de cabals i doblers.
Lànguida i parsimoniosa injustícia,
tirania d’aquesta iniquitat.

Pixatinters; dependent i oficinista,
alienats per quatre venedures.
Fal·laços falsificadors,
sense esperit ni sentiments.
                                                                      
Especulació d’interès i avarícia,
carteristes de guant blanc.
Resultat d’un sistema metzinós,
humans salvatges i despietats.

Voltors dolents i malentranyats,
tots ells perversos;
miseriós promotor i lletrats de l’engany
financers usurers, falsos especuladors crapulosos.

Viuran i moriran en la pobresa,
menjant-se la vilesa de la seva porcada
sense conèixer els valors humans,
ni sa ressentida felicitat.
E.S.




dimecres, 5 d’octubre del 2011

Somriures ferits de necessitat

Parc Sant Vicent de Llíria 2011 @ E.S.

Del parc Joan Fuster
a l’alqueria del Duc
pels marjals de la Safor.

Entre cultura i natura
un llibre a la butxaca.

Entre passeig i passeig,
uns ànecs em dansen i ballen.
Un de pic roig i potes taronges
altre de pic taronja i potes més obscures.
Un m’aixeca les ales
altre m’avisa que cau el vespre.

Verd, pau, ombra acollidora.

Mentre tu dorms,
el món va fent camí.

Ausiàs March a Mercuri,
veles e vents a sos desig complit.

De Gandia al Parc de Sant Vicent de Llíria
passant pels Jardins de Vivers del cap i casal.

Si algun dia em busqueu
potser per allí em trobareu.

Un somriure teu,
pot fer joia i goig
al més necessitats.

Per tendres mirades,
ens hi distingireu.
E.S.




dijous, 8 de setembre del 2011

Nafres per tothom

Museu de les Civilitzacions, Ankara 2010. © E.S.

No tothom hi arriba a veure
la claror de la lluna
de les nits estelades.

No tothom hi escolta el son del timbal
el soroll del tabalet
el tou vent de la dolçaina.

No tothom hi es sorprèn
del verd blau de la mar calmada
del blanc i pur cel de la bellesa.

No tothom hi aprecia la cultura
ni llegeix llibres
ni assoleix la plena llibertat;
d’ésser-hi sempre un mateix,
tot el temps.

No a tothom,
la foscor els hi va esborrar.

Un vell somriure,
i ho oblide tot.

E.S.



diumenge, 14 d’agost del 2011

“Nafra agredolça coratjosa”

Museu particular Siurana 2011 © E.S.
Un crit sord
amanida de veus discordants
taronja lluna de fel
calitja d’hiverns eterns sufocants.

Criteris edulcorats
sopes de lletres buides
l’obscuritat enlluerna el pastís
les ones no arriben vora mar.

Per més fort que es crida
no es para atenció.
La ignorància és cavil·lada
l’objectiu és clar, mesetari i blau.

Sense correspondència
no s’avança.
Un feixuc poble camina
a pas de carranc.

Cadascú du un dimoni al ventre
anarquia conquerida
contrincants puerils o fòssils
trànsfugues ressentits i algun boig pintoresc.

Viure és optar.
Per a qui no té elecció,
viure és
lluitar.

Triar el camí
difícil,
la tasca d’obrir-nos
els ulls.

Fer les paraules nostres
i de la unitat i justa legislació;
única
salvació.

Guanyar la batalla
de la cultura,
front a “currinches” subalterns
i agressions subreptícies.

Els odis artificials
arriben
amb pintades oprobioses,
no respecten ciència ni mort.

Sancta simplicitas!

Els mots
ferms i coratjosos
de nostres Fuster, Sanchis, Valor, i altres
no cauran en va.

E.S.