Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dilluns, 11 d’abril del 2011

Ferides italianes del segle XX

Mar enbravida © E.S.
Traduint a Brecht

Tota la tarda
un temperi gegant s`ha planat
sobre els sostres fins trencar-se en llamps, aigua.
I jo fixava versos de ciment i vidre
amb les seves calamitats, gent cridant i membres
meus inclós, que sobrevisquí. Amb subtilesa,
mirant cap a les teules enderrocades, a la pàgina
seca, poguí sentir la paraula
d'un poeta brufolar o mudar-se
en altra, no ja per nosaltres, veu. Els oprimits
estan serens i oprimits, els opressors
també serens truquen, l'odi
és cortès i jo mateix no ho sé ja
qui és el culpable.

Escriu, em dic, odia
a qui mena suaument cap al no res
als homes i dones que junt a tu caminen
i creuen no saber. Escriu també el teu nom
entre els dels teus enemics. La tempestat
i el seu estrèpit han passat. La natura
és massa feble per a estergir batalles. La poesia
no canvia res. Res és segur, però escriu.

Franco Fortini [Florència, 1917-Milà 1994]

La gota llesta per al mapamundi

La gota llesta per al mapamundi
i per a la resta de desconeguts
noms d'atzar
he assolit finalment una travessa
a colp de llimona dolça
he recolzat el got
sobre un sols dit, germà
de la primera vegada. Tot
el camp, amb
les seves bicicletes soterrades, guspireja
paraules de ventríloc:
la meitat a la victòria, la meitat
a l'herba aconseguida.

Arribarà l'univers a nosaltres,
eixe silenci de front on ja havíem
estat.

Milo de Angelis [Milà, 1951]

Lo ple

No hi ha prou amb un huracà de llagostes
per a tornar el rostre del món impracticable.
Cert és que es fan per mils, per milions
formant una escorça més compacta que un mur.
Però lo ple en excés simula el
buit, i es suficient per a que acceptem
aquestos canvis de barba. A cap li senten malament.

Eugenio Montale [Gènova, 1896-Milà, 1981]


El fals i vertader verd

Tu ja no m’esperes amb l’abjecte cor
del rellotge. Dóna lo mateix que obrissis
o fixessis la desolació: queden hores
aspres, despullades, amb el colpejar de les fulles
sobtat als vidres de la teua
finestra, alta sobre dos carrers de núvols.
Em queda la lentitud d’un somriure
el cel obscur d’un vestit, el vellut
color rovell lligat als cabells
i sòl sobre els muscles i el teu rostre
capbussat a l’aigua quasi immòbil.

Colps de fulls plecs de groc
ocells de sutge. Altres fulles
ara esquerden les branques i ja volen
en confusió: el fals i vertader verd
d’abril, la riallada
del segur florir, i tu no floreixes,
no dónes dies ni somnis que munten
de nostre més enllà, no tens ja els teus ulls
infantils, no tens ja mans tendres
per a cercar el meu rostre que se m’esmuny?
Queda el pudor d’escriure versos
de diari o de llençar un crit al buit
o al cor increïble que lluita
encara amb el seu abatut temps.

Salvatore Quasimodo [Sicília, 1901-Amalfi, 1968]

divendres, 8 d’abril del 2011

Plaerdemavida ferida, d’amor i d’odi, a nostra illa deserta

Home a Istanbul, 2010 © E.S.
I     Vell sospir
d’esguard
per ta bellesa.

Cortines de fum.

Trist enyor
de mon cor.

Buit per tu
ple de remembrances.

Contant los jorns,
de nova tendresa.

Perquè la música
hi sigui,  a la fi

plena.

I goig
a la terra.

E.S.



II     Ei, tu!
Sí, tu, què fas?
Ara no dissimules,
et dic a tu,
no et toques el nas. 

Què tafaneges?
Què passa?
Si de cas no li agrada el que llegiu? 

I ja que vos és tan
valent.
Agafa un llapis
intenteu-ho. 

Veuràs, veuràs,
com en un mirall
els teus pensaments
dintre del més profund
del cor
i extraure
els teus sentiments
més interiors.

I potser
arribes
a la mateixa
conclusió.

Tu i jo,
som iguals.
Un mateix ésser. 

Un escriu, l’altre llegeix.

Som el que llegim,
i el que escrivim
és a dir
som el que pensem
i sentim.

Tu i jo
en aquesta illa deserta,
de lletres ferides
 com a nàufrags

s'enfonsem,


i qui sap?
Si perdem el temps
o el temps es perd
travessant entre nostres dits,
fent la llum


a nostres anhels


més profunds.
E.S.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Un llibre, moltes ferides

Ankara, Turquia Museu de les Civilitzacions 2010 © E.S.
Llum sobre la foscor,
esperança pel futur.


L'home ni apren
ni canvia.


Es perd la tolerància.
Cadascú amb sa veritat,
dues cares
d'una mateixa moneda.


Es perdem en les diferències,
i no cerquem en les
versemblances.


Els somnis,
massa sovint
són més grans
que el mateix home.


Cada manuscrit
cada llibre
és un somni
no perdut.


Un somni de
saber,
pau i llibertat.


Tresor del passat,
reflexions,
llegat de nostres avantpassats.


Llum sobre la foscor,
esperança pel futur.


E.S.

Una ferida més, si fa no fa

Eclipsi solar 2011 © E.S.
A la llum de la lluna
construirem nostre cau.

Colpejarem amb els punys
la mar de la brisa.

Dibuixant el cor amb les estrelles
gaudirem de lo jorn.

Escriurem nostres històries
que nostres néts tastaran.

Somiarem amb un demà
sota una pluja d'estels.

Ens refugiarem a l'aixopluc
dins del drac de la cova.

No hi haurà núvol
que ens pugui aturar.

Llegirem els manuscrits de nostres avis
a l'ombra del pi de la saviesa.

Els raigs del sol ens guiaran

abans de tu,
no hi havia

jo.


E.S.

dimarts, 5 d’abril del 2011

XIX primeres ferides

Xemeneis de fades, Nevsehir, Turquia 2010 © E.S.
I     Si el pi parlara,
 però no es mou.

Ens mofem d’ell,
malgrat que ell romandrà,

i nosaltres partirem.

“Pi de la Seu de la Nucia” 05 de novembre de 2010


II     Una nit de gaites
a canvi de tavernes basques.

Una vetllada surrealista
de descans i reflexions.

Què serà de nosaltres?

“Millor haguera sigut fer la nit” 06 de novembre de 2010


III     Què és l’amor?
Què ens fa estimar?

Qui pot saber,
tant s’ha escrit,

i tan poc s'hem amat.

“Estimem?” 06 de novembre de 2010

IV     Es pot confondre
amor i amistat? 

Acàs es pot separar,
                        si a l’amistat li fiquem passió,
                        es pot convertir

               en obsessió.

                        “Obsessions” 06 de novembre de 2010


V     Què pot haver més gran
que l’amor d’una mare
a son fill?

No res, més l’amor
l’amor de son fill a ses fills.

“Mare” 06 de novembre de 2010


VI     Pare, tu que ho donares
tot per nosaltres.

Tu que lluitares i ens
estimares.

Ta força ens
guia des de mar i
muntanyes.

“Pare” 06 de novembre de 2010


VII     El pi solitari
del penya-segat de la Nucia. 

Així em sent jo
moltes vegades,

en aquesta nostra terra.

“Soledat” 14 de novembre de 2010

 
VIII     Al mes d’octubre
fent un passeig vora la mar
des de la platja de Daimús
al Grau de Gandia. 

Me n’adone que l’aigua és calmada i templada,
d’un color blau-verd cel. 

Mire cap a l’infinit
i veig lo nostre esplèndid mar Mediterrani
a la dreta el Montgó,
a l’esquerra el Montdúver,
i a nostra esquena, el Circ de la Safor. 

Si a més l’amor m’esperes a la llar,
si fos cert que existeix el paradís,
no ha d’esser

molt lluny d’ací.

“Un octubre a la Safor” 04 d’octubre de 2010


IX     Què cada paraula et porte on diu
que es mantinga com un bàtec del cor
que romanga la llengua
que nostra mare ens va ensenyar
que conreem el seu ús
dignificant nostre

esperit.

“Tremolor” 16 de novembre de 2010


X     Mai vaig tenir el desig
d’ésser qui sóc. 

Sempre vaig preferir perdre
per no ofendre a quelcom. 

Per mi l’orgull és la maduresa,
l’assertivitat d’ésser qui sóc.  

Respectant-te sense ferir-me.
estimant-te sense deixar d’ésser, 

jo mateix.

“Orgull” 16 de novembre de 2010
 

XI     Per què s’empenyen en dir-li destí
al que li volen dir atzar? 

Un atzar atzur,
pura probabilitat
de l’infinit univers. 

Caldria més,
fixar-se amb els estels
i els seus designis. 

I deixar les religions,
per a temps passats, 

més obscurs.

“El destí atzarós” 16 de novembre de 2010


XII     Què és si no la homofòbia?
Què és si no el racisme?
Qui són si no els misògens?
Qui són si no els torturadors d’animals?
És que la xenofòbia no és més que un gran
complexe d’inferioritat?
Poden ells estimar-se a si mateix, si no poden estimar
a la resta dels éssers vius diferents? 

És que no és d’ésser un ent inferior aquell que imposa
sa llengua, cultura i religió?

“Éssers inferiors”  16 de novembre de 2010


XIII     Si tornarà a viure,
no canviaria res. 

Ni les derrotes,
ni les tristeses,
ni els desamors,
ni els errors. 

Som més allò que ens fa perdre,
tot allò
que ens fa tornar a aixecar-nos. 

Gràcies a les adversitats,
gràcies a les enfermetats. 

Som qui som,
sempre mirant

endavant.

“Tornar a nàixer” 16 de novembre de 2010
 

XIV     Despreciar una llengua, minoritària o no,
siga o no la teua
és despreciar a les persones
que la estimen. 

Es mostrar, ni més ni menys,
una de les humiliacions
més gran s de l’home
vers a un altre.

“Intolerants” 16 de novembre de 2010


XV     Sensacions de plaer d’una conversa,
sentiments encontrats. 

Tot al voltant se m’enrevesa,
com a palpit del cúpids. 

El temps per moments s’atura,
ulls verds clars profunds.  

No vull encara que s’acabe
rica finura. 

A la vida no s’ha d’ésser poruc.

“Passeig” 03 de desembre de 2010


XVI     Escric poemes perquè la gent
es sent de sa terra,

sempre. 

La tinta caurà,
l’ànima creix infinita,
i la vida torna a començar.

“Vespre de tardor” 06 de desembre de 2010


XVII     Llegim per a viure,
llegim perquè volem. 

Llegim per ésser lliures,
llegim per ésser, 

som perquè llegim.

“Som” 10 de desembre de 2010

 
XVIII     Hauríem més bé d’educar
a deseducar, 

per a desaprendre lo après,
i aprendre a aprendre 

per aprendre.

“La nova escola” 10 de desembre de 2010


XIX     En època de bonança
seny i sentit comú,
va mancar. 

Sobrepassà el pessimisme.
No obstant, i com sempre. 

S’assossegarà la mar,
i farà

serè.

“Crisi ” 15 de desembre de 2010

E.S.