Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dilluns, 11 d’abril de 2011

Ferides italianes del segle XX

Mar enbravida © E.S.
Traduint a Brecht

Tota la tarda
un temperi gegant s`ha planat
sobre els sostres fins trencar-se en llamps, aigua.
I jo fixava versos de ciment i vidre
amb les seves calamitats, gent cridant i membres
meus inclós, que sobrevisquí. Amb subtilesa,
mirant cap a les teules enderrocades, a la pàgina
seca, poguí sentir la paraula
d'un poeta brufolar o mudar-se
en altra, no ja per nosaltres, veu. Els oprimits
estan serens i oprimits, els opressors
també serens truquen, l'odi
és cortès i jo mateix no ho sé ja
qui és el culpable.

Escriu, em dic, odia
a qui mena suaument cap al no res
als homes i dones que junt a tu caminen
i creuen no saber. Escriu també el teu nom
entre els dels teus enemics. La tempestat
i el seu estrèpit han passat. La natura
és massa feble per a estergir batalles. La poesia
no canvia res. Res és segur, però escriu.

Franco Fortini [Florència, 1917-Milà 1994]

La gota llesta per al mapamundi

La gota llesta per al mapamundi
i per a la resta de desconeguts
noms d'atzar
he assolit finalment una travessa
a colp de llimona dolça
he recolzat el got
sobre un sols dit, germà
de la primera vegada. Tot
el camp, amb
les seves bicicletes soterrades, guspireja
paraules de ventríloc:
la meitat a la victòria, la meitat
a l'herba aconseguida.

Arribarà l'univers a nosaltres,
eixe silenci de front on ja havíem
estat.

Milo de Angelis [Milà, 1951]

Lo ple

No hi ha prou amb un huracà de llagostes
per a tornar el rostre del món impracticable.
Cert és que es fan per mils, per milions
formant una escorça més compacta que un mur.
Però lo ple en excés simula el
buit, i es suficient per a que acceptem
aquestos canvis de barba. A cap li senten malament.

Eugenio Montale [Gènova, 1896-Milà, 1981]


El fals i vertader verd

Tu ja no m’esperes amb l’abjecte cor
del rellotge. Dóna lo mateix que obrissis
o fixessis la desolació: queden hores
aspres, despullades, amb el colpejar de les fulles
sobtat als vidres de la teua
finestra, alta sobre dos carrers de núvols.
Em queda la lentitud d’un somriure
el cel obscur d’un vestit, el vellut
color rovell lligat als cabells
i sòl sobre els muscles i el teu rostre
capbussat a l’aigua quasi immòbil.

Colps de fulls plecs de groc
ocells de sutge. Altres fulles
ara esquerden les branques i ja volen
en confusió: el fals i vertader verd
d’abril, la riallada
del segur florir, i tu no floreixes,
no dónes dies ni somnis que munten
de nostre més enllà, no tens ja els teus ulls
infantils, no tens ja mans tendres
per a cercar el meu rostre que se m’esmuny?
Queda el pudor d’escriure versos
de diari o de llençar un crit al buit
o al cor increïble que lluita
encara amb el seu abatut temps.

Salvatore Quasimodo [Sicília, 1901-Amalfi, 1968]

2 comentaris:

  1. M'agrada aquest conjunt de poemes traduïts i les sensacions diverses que comporten.
    Et posaré en contacte amb l'editor Israel Clarà, enamorat dels poetes italians i que ha fet un sens fi de traduccions.
    Ell té un lloc a Facebook, però li diré que visiti aquest teu blog.
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Olga, no tinc paraules per agrair el fet que una persona de la seva cultura i categoria, haguí llegit els meus poemes i traduccions. Amb això ja estic més que pagat i emocionat, i avui aniré al llit amb un grat somriure.
    Una forta abraçada

    ResponElimina