Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dimecres, 4 de maig de 2011

Les nafres del seu dolor

El Montgó al fons 2011 © E.S.
I     Amic tu que estimes
no em diries què és amor?
Amor és mort de qui viu
i vida d'aquell qui mor:
és en el jorn alegria,
dolça tristesa en la mort,
enyorança en el viatge,
felicitat en el port.

Jacint Verdaguer
[Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902]
(Llibre d'Amic
e d'Amat d'en Ramon Llull,
Mallorca 1232-1316)

II     Lluna plena enboirada
cel obscur d'hivern enblavit

la teva ànima ens abraça
aquesta nit gelada de gener teixit.

E.S.

III     Fent una platja per passeig
adés s'amaga el darrer sol de raig.

 Ones embravides
la brisa dóna calfreds.

Com al caliu de la llar
i la cendra viva d'una bona història
que enxampat et deixa.

No hi ha res.

E.S.

IV     Quan perdem
eixa mirada innocent
els nens petits
eixe somriure càndid
aquell comportament ingenu
eixe ésser cast?

Quan madurem
els minyons
i es fem grans
i tornem
revíscolem aquell esglai
gens capciós ni
maliciós?

 I és ahi
quan nostra ànima fa
el seu traspàs
i nostre cos
resta
per fi

lliure,

absolt per a l'eternitat.

Sense ulls, boca ni oïdes
descansem en pau.

Si el cel no cau,
eixa mirada innocent.

E.S.

V     Quan un missatge dónes
no esperes resposta
ni bona
ni roïna
simplement
esperes,

desesperes.

Quina serà la resposta?
Hi haurà?

Potser sí, potser no.

I què més dóna?
Si tu ja ho has fet
el que calia fer,
el que estava
a les teves mans.

I desesperes.

Quan la resposta
sempre l'has tinguda

tu mateix.

E.S.

VI     Sol de febrer
d'un cel atzurat
goig de raig efímer
d'un ésser desventurat
d'esperança el primer
vèncer aquesta soletat.

Junt al nostre oliver
fem el passeig ingrat
nostra ànima
bàtega
històries privades
arribades
a l'atzucac.

E.S.

VII     L'espontaneïtat va fer bonic
tot allò que ens va fer gaudir.

Quant més t'allunyes de mi
més a prop em tens.

Melangia.

D'aquells dies que
no s'entravessen

mai.

E.S.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada