Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dilluns, 23 d’abril del 2012

ELS FARS

Xacal 2012

VI

ELS FARS

Riu de l'oblit, Rubens, jardí de la peresa,
coixí de carn frescosa on no es pot estimar,
però en què la vida bull i corre sens parar,
com l'aire dins el cel i dins el mar el mar;

Da Vinci, mirall profund ple de penombra,
on àngels tot galans, amb un somriure dolç
carregat de misteri, apareixen a l'ombra
dels pins i les geleres que tanquen el país;

Rembrandt, trist hospital de murmuris,
decorat solament amb un crucifix gran,
on brolla la pregària, plorant, de la immundícia,
travessat bruscament per un raig hivernal;

Miquel Àngel, lloc imprecís en què es barregen
els Hèrcules i els Crists; allà on es drecen, decidits,
fantasmes poderosos que a la llum del crepuscle
s'esquincen la mortalla tot estirant els dits;

ires de boxador, desvergonyiments de faune,
tu que vas saber agafar allò bell dels cràpules,
cor ple d'orgull, home esblaimat i feble,
Puget, emperador nostàlgic dels forçats;

Watteau, aquest carnaval on tot de cors il·lustres
vaguen com papallones fulgents, amunt i avall,
decorats frescos i lleugers, il·luminats per llustres
que impregnen de follia els giratombs del ball;

Goya, malson tot ple de coses ignorades,
amb fetus que es recouen enmig de les orgies,
velles que s miren al mirall, noietes nues
que tempten els dimonis ajustant-se els mitjons;

Delacroix, llac sangós ple d'àngels maliciosos,
ombrejat per avetosa verda tot el temps,
allà on, en cels tristois, fanfares molt estranyes
passen com un sospir de Weber ofegat;

malediccions, blasfèmies, queixes, plors,
èxtasis, crits i aquests
Te Deum com un eco redit per laberits a mils,
opi diví per al cor dels mortals!

Crit repetit per mils de sentinelles,
ordre cantat per mils de portaveus;
far flamejant sobre mil ciutadelles,
crida de caçadors perduts en boscos grans!

Car no podem donar-vos, verament, Senyor,
testimoni més bo de la dignitat nostra
que aquest ardent sanglot que, inacabable, corre
fins que mor a la riba de vostra eternitat!

CHARLES BAUDELAIRE: "Les flors del mal"
(Traducció a cura de Jordi Llovet)


dissabte, 21 d’abril del 2012

Tant de bo estigueres ací

Així, així que tu creus que pots distingir el cel de l'infern,
els cels blaus des del dolor.
Pots distingir un camp verd d'un fred rail d'acer?
Un somriure d'una disfressa?
Creus que ho pots distingir?
I ells van aconseguir que tu vengueres els teus herois per fantasmes?
Cendres calentes per arbres?
Aire calent per una brisa fresca?
Es pot canviar per un fred consol?
I bescanviares una caminada sobre un tros de la guerra per un paper principal en una gàbia?

Com desitge, com desitge que estigueres ací.
Només som dues ànimes perdudes nedant en una peixera, any rere any,
Corrent sobre el mateix vell sòl.
Què has trobat? Els mateixos vells temors.
Tant de bo estigueres ací...

Traducció E.S.
So, so you think you can tell Heaven from Hell,
blue skies from pain.
Can you tell a green field from a cold steel rail?
A smile from a veil?
Do you think you can tell?
And did they get you to trade your heroes for ghosts?
Hot ashes for trees?
Hot air for a cool breeze?
Cold comfort for change?
And did you exchange a walk on part in the war for a lead role in a cage?
How I wish, how I wish you were here.
We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground.
What have you found? The same old fears.
Wish you were here...
 ROGER WATERS: "Wish you were here"

diumenge, 15 d’abril del 2012

XIV L'HOME I EL MAR


Home que ets lliure, sempre t'agradarà el mar!
El mar t'és un mirall; i l'ànima et contemples
en l'infinit desplegament del seu reflex;
el teu esperit no és un abisme menys cruel.

T'agrada submergir-te al sí d'aquesta imatge
de tu mateix; l'abraces amb braços i mirada,
i el teu cor es distreu del propi remoreig
en sentir aquesta queixa indomable i salvatge.

Sou l'un i l'altre tenebrosos, discrets: ningú
no ha penetrat, home, el fons del teus abismes,
ningú no et coneix, mar, les riqueses més fondes:
amb quan de zel guardeu vostres secrets!

I malgrat tot, fa segles innombrables
que us baralleu sens treva ni cap remordiment;
així estimeu tots dos la mort i el carnalatge,
eterns lluitadors, germans molt implacables!




CHARLES BAUDELAIRE "Les Flors del Mal"
(Traducció a cura de Jordi Llovet)