Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dimarts, 25 de setembre del 2012

Viure serà morir



"El mar, però,
dóna i pren la memòria..."

FRIEDRICH HÖLDERLIN


Olia a pluja
de llavis frescs.

Un cor destinat
amb ulls de glaç
asseguts sobre la lluna
al vent descarnat.

Una mar de gel
sospira plaers
amb llàgrimes de temps
i vertigen d'hivern.

Ulls tendres
de delícies plaents
brollen d'una boca,
amb una rosa,
de lluna creixent.

Núvols de fusta,
rams de flors secrets,
branques d’arbres
i càl·lids descolorits.

El sol dissol la vida
fràgil, incerta, lliure
a cada instant.

Desig natural
de cabells purs
sobre els teus pits,
un somriure de fulles
que emana de les flors.

Un absolut contacte
de pensament viu
ple de pols
i uns alés en els acords.

L'oblit crema la mà
al foc de l'ull
d'un raig nu,
teixint les nits.

Espais de vidre
que mouen cors dibuixats
despullats d'arenes
i pètals retornats.

Perfum de roser
i de la flor del taronger,
paraules lliures
d'un vers divers.

Un mur de galàxies
d'atzur horitzó,
rectes d'un món
de jardins encoberts.

Fruits saborosos
a l'ombra del desig
d’un temps amat i ple.

Un viatge al capvespre
de bes ardent i fugisser:
petita caixa que ajunta
realitat i desig,
aroma de ventre,
sospir de dematí.

Brot de dolç porpra
impregnat de fresca espurna,
remor d’un dia
d'inefable gota.

Dormies encara,
sense rerefons,
més de mil i una nits.

La nit acarona pètals
mentre els meus dits
els teus llavis palpen.

Viure serà morir.
 
E.S.

dijous, 13 de setembre del 2012

Mil anys



MIL ANYS

Ai pei Wulf.

Ritmis dum lascivio, versus dum propino.
Ipse licet renias musis comitatus, Homere.
Non habet unde suum paupertas
pascat amorem.

Si per la destrucció de Troia i l’incendi de Pérgamo,
(quan Tristan, enamorat d’Iseo, la rossa)
es troba la perfecció de la poesia si
depèn de l’amor i de com es manifesta.

Llavors sóc perdut en la font de Narcís.

Nemt, frowe, disen Kranz.

¿Tan famèlic et veus com Esaú, de senzillesa, plaer, goig i cortesia?
-De Joan Bol ‘and’ eu maravilhado-.

Mal me quieren en Castilla, don Rodrigo.
-Yo no digo mi canción
sino a quien va conmigo.


De la mà de Beatriu entre al Paradís;
guiat al Purgatori per Virgili,
perdut a l’infern cercant a déu.

Madonna la Pietà,
cosa mortale come esser pò si
adorna e si pura?
-
Guido, Lape, Dante encantats.

En una barca navegant a voluntat,
farem camins dubtosos per la mar.
De la Divina Comedia a Semíramis, Cleopatra,
Helena, Dido, Francesca. –Sortint de l’infern.
Revestida de plomes de neu de gavina pura,
Laura de Petrarca.

Plena de seny, la fugacitat del temps
i la insignificant vida, vessada al Sena.

Partint-me l’ànima,
escrivint aquest testament
en un burdel treballat.

Oh, senyora de Nèmesis,
pren altre vas de vi negre,
per a què així els poetes
tasten de nou la teua bellesa,
d’immortal matèria.

L’imagination dans l’expression –encara és de nit.

Ja no escric pel foc d’un amor desconegut
perquè més prudent és per l’aflicció, canviat,
i mire més alt, i a la meua ploma assenyada
altre foc es consumeix.

¿I per què són els homes més savis
aquells que renuncien a tot?

Però eixa és altra història –Kipling.

Deixeu-me plorar
a vores del mar.
¿Diré que ets
un dia d’estiu?
Sent objecte defallit,
amor servit
per nova alquímia.
¿Si de cas l’art assoleix
la cinquena-essència del no-res?

Oh, Roma!
En la teua grandesa,
en la teua bellesa,
fugí del que era ferm,
i tan sols el fugisser
roman i perdura.

I pare, tu que mai m’ordenares
que fera grans camins,
allà on la terra es lucra
i l’esperança dels diners
brilla segura.
Ni m’espentares al dret
ni a les condenes del neci aldarull.
En canvi, desitjós de què la meua ment
conreada enriquira,
permets que m’allunye dels sorolls
de la ciutat, en profund retir,
gràcies a la feliç companyia d’
Ἀπέλλων.

How do you know but ev’ry Bird that cuts the airy way,
Is an immense world of delight, clos’d by your senses five?

Però a nosaltres no ens es donat
descansar enlloc;
desapareixen, sufreixen
els homes, cauen
cegament d’una
hora en altra,
com aigua, de cudol
en cudol etzibant
durant anys a la incertesa.

I no pots amagar-me les teues belleses.
Assolint amb l’esguard el tendre verd
del teu vast jardí, molt et vaig contemplar,
dret en ple cel sobre la clara muntanya.

¿Coneixes als fills de Minerva?
Have sight of Proteus rising from the sea;
Or hear old Triton blow his wreathed horn.

Doncs encara que l’esplendor fos tan brillant,
i res em torne l’instant
de l’herba i de les flors,
no ens lamentarem,
trobarem noves forces
en els pensament que brollen
del patiment humà
i la ment reflexiva.

En eixe mateix instant em vaig veure capaç d’orar;
del meu coll es va despendre l’Albatros
i lliure, com un plom,
es submergí en la mar.

Idealisme màgic:
la flor blava de la poesia
i el regne de la nit.

Així cantaven els poetes: trista
necessitat dictava les seues paraules;
però la nit eterna, indesxifrable,
símbol greu d’estrangera força,
guardava el seu secret...

I no tan sols perceps una breu hora aquestes belleses;
no, perquè, així com els arbres murmullen en torn al temple
es converteixen de sobte en alguna cosa tan venerada
com el temple mateix, així la lluna,
la passió de la poesia i un infinit esplendor,
ens assalten fins convertir-se en llum de goig a nostres ànimes
i tan estretament ens circumden
que, ja encobertes de llum, ja de penombra,
han de per a sempre acompanyar-nos o morim.

¿Fou una visió o un somni de vigília?
Ja no s’escolta el càntic. ¿Estic despert o és que estic dormit?

I tu, ciutat humil, els teus carrers per a sempre
quedaran en silenci, sense cap que torne,
i proclame perquè quedares desolada.

¿A on amb els seus càntics fugí la primavera?

Die Wahrheit schwindet von der Erde,
Auch mit der Treu ist es vorbei.
Die Hunde wedeln noch un stinken
Wie sonst, doch sind sie nicht mehr treu.

Així que en aquesta
immensitat s’enaigua el pensament:
i naufragar és dolç en aquesta mar.

Passà l’amor, aparegué la Musa
i s’aclarí el pensament obscur.
Lliure, de nou cerque el llaç
de màgics sons, sentiments i pensaments.
Escriu i el cor no enyora;
la ploma, que s’oblida, tan sols traça
inacabats versos, i
no peus, ni caps de dona.
Les brases no s’encenen de nou,
i trist i ja sense llàgrimes,
prompte l’eco de la tempesta
s’apaivagarà en la meua ànima:
aleshores començaré a escriure
un poema de vint-i-cinc càntics.

La lune était sereine et jouait sur les flots.
La fenêtre enfin libre es ouverte à la brise,
La sultane regarde, et la mer qui se brise,
Là-bas, d’un flot d’argent brode les noirs ïlots.

Demà a l’alba quan llostregen els camps,
mira, jo partiré. Bé sé que tu m’esperes.
Aniré jo pel bosc, aniré per la muntanya.
Ja no puc viure lluny de tu més temps.

Món oníric, d’actitud visionaria d’artista il·luminat.

Home! lliure pensador –creus que eres l’únic pensador
en aquest món, on la vida esclata en totes les coses:
de totes les forces que tens la llibertat disposa,
més l’univers està absent dels teus consells.

C’est l’Ennui! –l’oeil chargé d’un pleur involontaire,
Il rêve d’échafauds en fumant son houka.
Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat,
-Hypocrite lecteur, -mon semblable, -mon frère!

(Continuarà...)

E.S.