Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

divendres, 9 de març del 2012

Sonata d'Isabel

Sa Vall de Tàrbena © E.S. 2010

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


dimecres, 7 de març del 2012

El llibre de la peregrinació (1901)


Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,

i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.


***

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füsse kann ich zu dir ghen,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wierd schlagen,
und wierfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

RILKE


*Traducción de l'alemany al català per JOAN VINYOLI


diumenge, 4 de març del 2012

Ànimes bessones


Ànimes bessones d'històries errants
de cors partits que llegeixen amb tendresa
aquests versos ferits de mots que s'esmunyen
entre els dits m'esborrona la pell al sentir
les lletres brollar com els sentiments vessen
la cruïlla on tothom som un mateix quan el cor
s'unfla, muntant cap la gola on es trenca
com ona esclatada vora mar. Perquè
una petita llàgrima teva té
més gran sentiment que tota la immensitat
de la mar. Perquè si un dia em donis a
triar entre amor o amistat, estimar
o avorrir, llei o sentir, em quedo amb mi.
Perquè després d'ella, sempre hi serà
l'infinit. L'infinit del seu pur somriure,
son bell esguard, sa dolça pell canella,
els petons de grat tast de mel esperança,
i totes aquelles benvolgudes rimes
que ja hi estan arribant sempre per tu.

E.S.

divendres, 2 de març del 2012

Tancant el cercle

                                                                                                     
Tancant el cercle pren tot ara algun
sentit. Continuo cercant als miralls
de les vidrieres i només veig
el meu reflex. Ésser gris d'anima més
i no trobar-me enlloc per mitja lluna
partida, història d'aquesta terra
que em va parir i un dia va ser meva,
com tu, però jo ja no hi estava allí.

                                                                                                                                           E.S.