Conca ferida

Un pas, dos, 
cau la paloma.
Aturar-se en el camí.
Un grapat de fins bolets
de card, cap esclata-sang.

Un pas més, silenci.

No et bellugues, observes al teu voltant.
Pins, aire pur  i roques,
el xiuxiueig del vent,
el cant de l’oreneta.
El blau cel dels blancs núvols
envolupen el verd paisatge.

Promet que et tornaré a cercar,

soledat.
Planers de vinya i cep de vermelles fulles,
grocs contrastos del verd oliverar.
Pedres i cudols, càlids raigs, aire fred.
Et calfes al caliu de la cendra del foc.

Cau l’oberta nit, s’acosta la paloma.

Nit estrellada il·lumina l’alè del darrer passeig.

Blanques llums entre la negra foscor de l’obscuritat.

Cada estel em parla de tu,

cada pas em recorda que no hi estàs.

Descobrir les ànimes profundes,

les esplugues interiors.

La germanor amb Llutxent.

El poeta d’aquestes Terres,

pas al cor de la serralada, 
llunyania de la mediterrània.

E.S.