Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dimarts, 15 de novembre de 2011

Dos mil dotze


Una freda vesprada d’un hivern no qualsevol
un passeig amb els ulls ben oberts
creuant l’avinguda del Cid a pas de
                                                            caragol.

Te n’adones de l’apatia i la tristesa
                                                       de la gent.

Els bars buits,
la diversitat pren els negocis i
                                                     els carrers.

De sobte, el goig i l’esperança;
per fi arriba el correu desitjat,
trobar-se amb un company de somnis, Agustí C.,
desvirtualitzar-nos per uns segons
i desitjar-nos mútuament:
¡Què rebente tot!
i començar de zero.

Veure’s perdut per uns instants
retrobar-se entre els carrers de Conca
i sant Francesc de Borja.

Seguir caminant a peu ferm
sempre recte
malgrat alguns pocs bons flaires
que et belluguen pel camí.

¡La meua República per una bicicleta!

Caminar i escriure,
escriure i caminar.

Escrivint
es fa l’escriptura
a l’escriure.

Aturar-se a la plaça d’Espanya.
Un lloc on mai has volgut estar.
Ningú t’ha preguntat,
ningú mai t’ha escoltat
                                    tampoc.

Al carrer de Troia observaràs
que sempre hi trobaràs coses que no
                                                       sabràs.

I contínues caminant.

Amb nimfes, dracs i dinosaures et creuaràs
a cada pas i a cada vers
t’apropes al pas final.

Quinze graus centígrads,
al carrer de sant Vicent, Jo confesso
que al Cabré em vull llegir de bon
                                                        grat.

Al carrer d’en Sanç seguim endavant.
S’escolta algú parlant valencià,
¡al cap i casal!
“¡A veure que podem fer!”

Maleducats podem trobar, fins i tot,
entre els més humils i els més acabalats.

València balla de capoll.

Gaudir del nostre
                               bell modernista
vell edifici del Mercat Central.
Seixanta-cinc minuts,
                                 i cap destí?

La Llotja abandonada a la seua sort.

Primera aturada en el camí
asseure’s a l’oasi de l’Octubre
entre tan immens desert
un fred mes de gener.
Tres i Quatre
a la fi,
jo també serà gens.

T’aixeques i segueixes (escrivint), llegint;
sempre he sabut
que nàixer a aquella família
havia estat el millor
que hem podia haver passat.

Silenci,
mai em penediré.:
“la langue
plus ancienne,
celle du sexe
celle de la Dame [...]

[...] Toute femme sort de la terre”.


De ponent a llevant,
qui sap si de mestral a migjorn
o de ponent a xaloc
creuant de garbí a gregal
sense la tramuntana oblidar.

I jo també he gosat imaginar
sense l’ús de l’energia nuclear
el dia de sant Sebastià.

I espentem.
Reprenem el camí
amb la veu de la memòria
i l’Homenot del barret
sense ser cap trobador
ni cap artista de professió dels
                                                                            grassatores.

L’Odissea i la Ìliada gregues, l’Eneida romana
el Gilgamès assiriobabilònic
el Mahàbhàrata i el Ramaiana indis
i La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

Tant hem escrit,
i ens queda tant per llegir,
            entendre i caminar...

Al carrer del pouet de sant Vicent
un altre descobriment fa mesos descobert.

A la sala Sorolla
els fons fotogràfics
de l’Hispanic Society of America,
trobem.
Més de tres-centes fotografies del seu temps,
i cap vers.
Ens volen fer creure que nosaltres,
                                                       som ells.

Les hores i els dies,
avui tampoc hi he estudiat.
Segueix a la recerca
dels tresors més preats:
la cultura i la llibertat.

La fam i la ignorància, és
el meu millor vers.

Ja no hi aguante més.

Com deia Voltaire:
“L’escriptura
és la pintura de la veu”.
I si la inspiració existeix,
l’has de cercar caminant.

Creuar-se València mai és una tasca fàcil,
la tornada d’Ulisses a Ìtaca
tampoc ho va ser:
ciclops, cotxes i les adversitats dels
                                                                             [déus.]

A l’Albereda hi estic
amb dos-cents versos colpits
a sang dels peus reeixits.

A pas ferm i lleuger avance
cap el meu segon destí:
la Biblioteca Joan Reglà d’Humanitats.

Vull morir,
no hi ha temps per més.

Estic mort,
mort per estar al teu costat.

Soledat.

Al carrer d’Arts Gràfiques hi sóc,
ja sent flairar
als meus amics de paper.

No mai hi podré dir
que no sóc un al·lot
                                                         afortunat.


E.S.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada