 |
| Estació de servei entre Ankara i Istanbul 2010 © E.S. |
Tan sols la lletraferida lectura
em treu la desmesurada cassussa.
Flairar els grocs fulls enlletrats
d’uns vells manuscrits desuets.
Endinsar-se a l’univers etern
d’altri que no sóc jo.
Somiar a l’aixopluc curós
de les paraules fecals.
Arrabassar la fe descreguda
de la ignorància cavil·lada.
La naia dels mots perduts
em belluguen al meu alcàsser mel·liflu.
El rau-rau de l’estómac feredat
crida per la dèria dels opuscles truculens.
Una lletra nafrada rere l’altra
vers abaltir les paraules planyides.
Desdibuixant les frases exactes
línies retallades amb les blanques cisalles.
Àdhuc pintant els més obscurs pensaments
colpint així la memòria dels picapedrers de signes.
Sota l’ombra afable dels pins domats
assegut vora el quiet llac de la sapiència.
El cant dels ànecs tallen l’assossegada brisa
d’un vent abellidor.
Jeure junt a la jonca d’estany
amb un nou llibre que rellisca entre les mans.
Els vells conceptes fugen de mi
les vernacles imatges afloren per tot arreu.
Aquest apaivagament harmònic i submís que no aterra
ni ateny l’esmorteïment negrenc.
Una ànima errant de paper solitària,
en la lliure foscor de les lletres ferides.
Per molt que un s’esforça
tan sols troba el que cerca per casualitat.
Un somriure és primavera eterna
una llàgrima tardor sense final.
Sense tu no hauria tanta bellesa
sense tu
res no seria igual.
E.S.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada