 |
| Trenc d'alba al mediterrani 2010 © E.S. |
M’aixoplugo en la nit
on trobe els més bells tresors
amagatalls del rebuig
solitària pell atzabeja.
Ulls lapislàtzuli s’il·luminen pel camí,
vides sense por,
cercant la sortida a l’atzucac.
Córrer no és de covards,
és una necessitat.
Córrer i llegir
tan necessari
com l’aire per respirar.
Àdhuc una partida d’escacs
en el tauler de la mort.
Al trenc d’alba s’ enroquem,
la llum és per a uns pocs privilegiats.
Caminem, llegim, riem.
Viure sense estimar,
és morir nàufrag d’amor.
Despulles de pètals d’una flor de taronger
sense mai haver udolat.
Fragància de nostres hortes
desapareguda per la cobdícia
cegats d’odi a l’estrany.
No oblidaré el dia,
que em vas besar la mà.
E.S.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada