Els mots ferits dibuixen Tarragona

Siurana 2011 © E.S.

El que nosaltres érem, serem.

Som el que som.

Camins d’arrels, bellesa atzur, pau espiritual,

esperança pel futur.

Corbes fins al cel infinit,

cel blau de silenci i pau.

Viatge cap endins de les arrels,

roques que mirin passar el temps.

Petjades de nostres avantpassats,

terres plenes de vinyes i goig.

Naixement de les aigües i flors,

cingles, turons i muntanyes d’amor.

Castanyers abandonats, pobles reconstruïts,

gent senzilla, càlida i amable.

Entre pins cerquem la felicitat,

no deixes que els murs et tapin el paisatge.

E.S.

Vides ferides

Trenc d'alba al mediterrani 2010 © E.S.

 

M’aixoplugo en la nit

on trobe els més bells tresors

amagatalls del rebuig

solitària pell atzabeja.

Ulls lapislàtzuli s’il·luminen pel camí,

vides sense por,

cercant la sortida a l’atzucac.

Córrer no és de covards,

és una necessitat.

Córrer i llegir

tan necessari

com l’aire per respirar.

Àdhuc una partida d’escacs

en el tauler de la mort.

Al trenc d’alba s’ enroquem,

la llum és per a uns pocs privilegiats.

Caminem, llegim, riem.

Viure sense estimar,

és morir nàufrag d’amor.

Despulles de pètals d’una flor de taronger

sense mai haver udolat.

Fragància de nostres hortes

desapareguda per la cobdícia

cegats d’odi a l’estrany.

No oblidaré el dia,

que em vas besar la mà.

E.S.

Em vaig adonar de les nafres vessades

Poema musicat: "ANLADIM" (Em vaig adonar)
-Clicar al títol per anar a l'enllaç del vídeo youtube-

Home vell amb cistella al mercat d'Istanbul 2010 @ E.S.

Durant tot aquest temps el que estava tractant de dir-me.
Em vaig adonar quan m'havia trobat.

Cada un té diferents maneres de ser feliç.
Em vaig adonar que havia trobat el meu camí.

La vida s'aprèn vivint sol, no sols per llegir o escoltar.
Em vaig adonar que no em dius el que saps.

Cada dia era un dia perdut si no tens amor en lo teu cor.
Em vaig adonar de per què s'havia quedat després de l'amor com boig.

Quan el dolor és tan fort, no vénen les llàgrimes als ulls, diuen.
Em vaig adonar de per què mai has plorat.

Diuen que un somriure que clama val més que plorar-hi. Em vaig adonar quan s'havia transformat el meu plor en un somriure.

Diuen que ningú pot trencar lo cor, però només la majoria dels éssers estimats poden fer mal.
Em vaig adonar quan em fa molt mal.

Però, diuen, que ens mereixem ser estimats per cada gota de llàgrima que hem vessat.
Em vaig adonar quan vaig deixar la meva alegria juntament amb les llàgrimes.

No va ser "no mentir", però, no "amagar la veritat" era lo veritable regal.
Em vaig adonar quan havia posat la seva mà en lo meu cor.

Ser capaç de dir "et necessito, vine ara" era el veritable poder.
Em vaig adonar quan m'havia dit que havia d'anar.

L'amor era ser capaç de dir "jo vull que et quedis" quan algú et va dir véns-te'n.
Em vaig adonar quan em van dir que marxara i m'havia anat.

El meu amor per tu és com un nen petit plorant quan cau un bac.
Em vaig adonar que havia crescut i m'havia embolicat força.

Diuen que lamentar és voler cridar que "em perdonis"
Em vaig adonar quan en realitat s'havia penedit.

I, diuen que l'orgull és una màscara per als perdedors, per als febles cors plens d'amor sense orgull.
Em vaig adonar que havia trobat l'amor en lo meu cor.

Qui vol desesperadament, no espera, sinó ser perdonat un dia.
Em vaig adonar que jo hagués volgut que em perdoni desesperadament.

L'amor era un esforç, i l'esforç era l'amor de tal manera que mai podria abandonar-te, però es pot alliberar.
Em vaig adonar.

Can Yücet [Istanbul 1926 - Datça 1999]

Traducció al català per E.S.

La ferida mai tancada

El pare i jo al voltant de l'any 1988 © E.S.

El temps passa

un dia com avui

ja fa cinc anys del teu traspàs. 
 
 Contínues sent

la meua guia

allà on vaig.

Ben segur allà on estigues

estaràs caçant perdius,

tords i porcs senglars.

Pescant carpes i blas blas,

quan no cercant

esclata-sangs.

Llaurant els núvols,

recollint les llavors.

Ferm amb els teus ideals,

discutint amb àngels i dimonis.

Passejant per les muntanyes,

nedant davall l’aigua

entre llacs i oceans.

A l’aixopluc de la foguera,

entre flames i vins.

Cercant la pau i el seny,

als teus anhels i pensaments.

Lo jorn que partires en vacances

a l’estel més gran i bonic,

el teu nom li vaig ficar. 

Encara així no et feia justícia,

de dia eres el sol il•luminat,

gràcil plena lluna de nit, 

 la llum

que sempre em guia.

Fa cinc anys del teu traspàs,
i sempre estàs al meu costat.

E.S.