Arrelant les ferides

Nevsehir, Turquia 2010 © E.S.

I ara que a la fi hem assolit arrelar les paraules 
les fem somiar per la xarxa amb un clic d'esperança. 
Mentre la globalització digital ens uneix per tot arreu, 
altres aixequen murs d'odi i desesperança. 
Ja n’hi ha prou, de demagogs blaus. 

Si llegir ens fa més lliures i la societat, esclaus 
a contravent el migjorn guaitarà pel compromís. 
I ara que a la fi hem assolit arrelar els mots, 
els fem colpejar contra els murs amb un crit d'espers i cascavells, 
al cinamom, veurem el cel obert de mirallets.

Ens encoratgem entre molls de laments, 
a les places i als carrers del món. 
I ara que a la fi hem recollit les llavors, 
no volem muralles, nosaltres som la bretxa 
per on seguiran arrelant les diccions. 

Pel cel i la terra sentim el murmuri sorneguer, 
sobre nostres espatlles no musarem el temps. 
Ara que a la fi hem mullat les paraules caçades, 
no hi haurà mal cop de vent que ens pugui aturar. 
Anirem contra vent i marea i no ens girarem a tots els vents.

E.S.

L'ou i la gallina ferides

Passeig a la platja de Daimús © E.S.

Saber si va ésser l'ou primer que la gallina és una anàlisi que s'estorç de la raó humana. En aquest sentit em pregunto què va ésser primer si el judici o el prejudici. L'artifici humà hauria de donar-nos la resposta. El sentit comú pot indicar que va ésser primer el judici, però com etimològicament la pròpia paraula indica el prejudici va de tronc i compareix abans del judici. Adés que el judici, el prejudici vindria donat per la desconfiança vers l'altri. Llavors estaríem revenint als orígens de la condició humana, a la por, a la fe, a l'instint de supervivència.

D'altra banda, estaria jutjant la societat establerta. Imaginem unes nenes o uns nens jugant a tennis de platja. Poden jugar a què la pilota no caigui, o a mantenir la competència creada; un guanyador amb tots els honors, animant-lo per a que no sigui tou i usi qualsevol martingala (el fi justifica el mitjans), i un perdedor advocat al mal i la misèria. Jo per la meva part llevaria tots els accents i les hac mudes de l'ortografia, o no. Estotgem les nostres ànimes, a la fi és l'únic que un jorn ens va a romandre. Arrelarem les paraules.

E.S.

Les ferides de la sort i el saber crític al Mont de Jade

Istanbul, Turquia 2010 © E.S.

“Ernest: Me has dicho muchas cosas extrañas esta noche, Gilbert. Me has dicho que es más difícil hablar de una cosa que hacerla, y que no hacer nada en absoluto, es la cosa más difícil del mundo; me has dicho que todo arte es inmoral, y que todo pensamiento es peligroso; que la crítica es más creativa que la creación, y que la crítica más elevada es aquella que revela en la obra de arte lo que el artista no había puesto en ella; que es precisamente porque alguien no puede hacer una cosa que se erige en el mejor juez de la misma; y que el crítico verdadero es parcial, insincero e irracional. Mi querido amigo, eres un soñador.

Gilbert: Sí, soy un soñador. Pues un soñador es aquel que sólo puede encontrar su camino a la luz de la luna, y su castigo es que divisa el alba antes que el resto del mundo.

Ernest: ¿Su castigo?”

Oscar Wilde, "El crítico como artista" [Dublín, 1854-París, 1900]

Em pregunteu perquè m'estic al Mont de Jade...
Somric i no responc, el cor asserenat.

Les flors de presseguer es deixen dur per l'aigua.
I és que hi ha un altre món que no és entre la gent.

"AL MONT DE JADE" Li Bai, poeta xinès [Chengdu, 701- Dangtu, 762]

I     La ignorància és la nit
sense lluna ni estrelles,
plena obscuritat.

El saber és el dia
amb sol i sense núvols,
ple de llum i raigs,
a l'alba

de matinada.

E.S.

II     Estan per tot arreu
al girar cada cantó
dins de qualsevol caixer
hi són invisibles. 

Uns tenen fam
altres dormen sota el dur cartó.

Demanen una almoina
i nosaltres,

mirem cap altre costat

sense reflexionar.

Un dia potser
serem nosaltres,
els captaires,
malalts, abandonats a nostra

sort.

E.S.

Les nafres del seu dolor

El Montgó al fons 2011 © E.S.

I     Amic tu que estimes

no em diries què és amor?

Amor és mort de qui viu

i vida d'aquell qui mor:

és en el jorn alegria,

dolça tristesa en la mort,

enyorança en el viatge,

felicitat en el port.

Jacint Verdaguer
[Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902]
(Llibre d'Amic

e d'Amat d'en Ramon Llull,
Mallorca 1232-1316)

II     Lluna plena enboirada
cel obscur d'hivern enblavit

la teva ànima ens abraça

aquesta nit gelada de gener teixit.

E.S.

III     Fent una platja per passeig

adés s'amaga el darrer sol de raig.

 Ones embravides

la brisa dóna calfreds.

Com al caliu de la llar

i la cendra viva d'una bona història

que enxampat et deixa.

No hi ha res.

E.S.

IV     Quan perdem

eixa mirada innocent

els nens petits

eixe somriure càndid

aquell comportament ingenu

eixe ésser cast?

Quan madurem

els minyons

i es fem grans

i tornem

revíscolem aquell esglai

gens capciós ni

maliciós?

 I és ahi

quan nostra ànima fa

el seu traspàs

i nostre cos

resta

per fi

lliure,

absolt per a l'eternitat.

Sense ulls, boca ni oïdes

descansem en pau.

Si el cel no cau,
eixa mirada innocent.

E.S.

V     Quan un missatge dónes

no esperes resposta

ni bona

ni roïna

simplement

esperes,

desesperes.

Quina serà la resposta?

Hi haurà?

Potser sí, potser no.

I què més dóna?

Si tu ja ho has fet

el que calia fer,

el que estava

a les teves mans.

I desesperes.

Quan la resposta

sempre l'has tinguda

tu mateix.

E.S.

VI     Sol de febrer

d'un cel atzurat

goig de raig efímer

d'un ésser desventurat

d'esperança el primer

vèncer aquesta soletat.

Junt al nostre oliver

fem el passeig ingrat

nostra ànima

bàtega

històries privades

arribades
a l'atzucac.

E.S.

VII     L'espontaneïtat va fer bonic

tot allò que ens va fer gaudir.

Quant més t'allunyes de mi

més a prop em tens.

Melangia.

D'aquells dies que

no s'entravessen

mai.

E.S.