En la nostra llengua una
expressió, formada per la fusió de dues paraules, que va tindre un cert èxit i
que ha perdurat en el temps ha estat lletraferit, és a dir ferit per les
lletres, malalt, addicte a la creació literària, encara que en un principi aquest
adjectiu es va emprar també com a sinònim d’instruït, d’individu que ha llegit
molt. El que pocs fan o han fet és donar-li la volta a aquesta expressió i
parlar directament de lletres ferides, que a més es planyen com és el cas del
poeta nascut a la ciutat de València Enric Sanç, amb el seu primer llibre El plany de les lletres ferides (col·lecció
Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2012).
Potser aquesta expressió fóra més
adient en la relació que manté un escultor a l’hora d’esculpir i la seua
matèria primera, la pedra. L’escultor amb les seues eines ferix la pedra per a
extraure’n les formes que l’element té dins, però també les que té ell. La
pedra, amb cada colp del cisell, es queixa, es plany. Enric Sanç, quan es posa
a escriure, assumix la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria
primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una música,
una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una cadena de
fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins d’ell.
El plany de les lletres ferides és un llibre conformat per quaranta-tres poemes (més
fins i tot, ja que per exemple «Les nafres del seu dolor» està fragmentat o conformat
per un total de sis poemes) de caràcter unitari, encara que són diversos i
variats els temes tractats: l’amor, el fet d’escriure, la condició humana, la
necessitat de revoltar-se davant la injustícia generada per la crisi que ens
ofega... i fins i tot les formes, ja que hi ha poemes amb una marcada i clàssica
mètrica: «El pas del temps torna al mateix camí: / mar de silenci, records de
color cel. / Cauen les fulles i en gronxe en les paraules / (núvol de somnis,
trencaclosques del cor» i altres en vers lliure com ara aquest amb cert gust al
Raimon més existencialista: «Som pols d’estrelles / d’una nit de lluna plena /
en l’univers infinit. / Creiem haver-ho vist tot, / i no sabem res», poemes carregats
d’imatges i d’altres que fluïxen com un riu d’escriptura gairebé automàtica com
ara el que porta com a títol Dos mil
dotze: «Una freda vesprada, / d’un hivern no qualsevol / un passeig / amb
els ulls ben oberts / creuant l’avinguda del Cid / a pas de / caragol» i que el
porta a creuar quasi tota la ciutat fins acabar al carrer d’Arts Gràfiques.
El llibre està tocat per un cert
impressionisme, naixen molts dels poemes de la impressió que la realitat o les
realitats amb les quals l’autor es va trobant en la seua vida diària: «Cada
racó de València / em recorda a tu / cada carrer estret / una part del teu cos /
cada plaça rodona / un pensament profund / cada sentiment viscut / una espenta
pel futur».
Un dels poemes on Sanç fa
d’alguna manera una sinopsi del llibre és Ideals
i temps ferits, quan entre altres coses afirma allò de: «Lletres ferides de
tendresa, esperança, pau i / amor. / Ulls d’un entre tants, / que assagen
d’il·luminar la foscor».
Les paraules ferit, ferida,
ferir, nafra, nafres, nafrades es repetixen com si a través d’elles es buscaren
nexes d’unitat en la fragmentació que sovint imposa un poemari iniciàtic. Sanç ens
suggerix que els versos estan ferits per la violentació que ell procura
intencionadament a rimes i ritmes amb l’objectiu de donar-li forma i color a
les paraules. Unes paraules que d’alguna manera corroboren allò que els parlava
en un principi.
Enric Sanç és un individu que té
la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que en
l’ésser humà la creativitat s’aprén. La seua lluita, el seu interés està en
aconseguir dominar l’ofici, però també en fer possible una cosa més difícil
encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre
acaben oferint resultats.
El poeta se’ns apareix en aquesta
obra com un feridor també en el sentit vinculat a la pilota valenciana, vull
dir el que fa el paper de ferir, de traure la pilota i posar-la en joc. Els
seus poemes ens inviten a participar-hi, alguns amb tast de versos de la
revolta a prendre una posició i potser a replicar-li de carxot o de manró, això
ja ho trien vostés.
MANEL ALONSO
18 de gener de 2013
Article publicat al blog: Els papers de can perla.
