El mite de Sísif

Per reeixir de tot aquest ensurt
i de la mort no fer més gran teatre
del nodrit amor faig un cant de batre
d’aquesta vida que és un pur absurd.

I ja suggestionada la angoixa,
sense esperança del cos, la tendresa.
No pertany al seu futur, la noblesa,
ni als sens destí una revolta moixa.

I al retrobar-me amb el vi de
l’absurd i el pa de la indiferència
reste fidel a la evidència:

Tot ésser sa tendeix a multiplicar-se –i jo refuse el suïcidi.

E.S.


Para sobrevivir a todo este susto
y de la muerte no hacer más gran teatro
del buen amor hago una canción de trillar
de esta vida absolutamente absurda.

Y una vez hipnotizada la congoja
sin esperanza del cuerpo, la ternura.
No pertenece a su futuro, la nobleza,
ni a los sin destino una falsa revuelta.

Y al reencontrarme con el vino del
absurdo y el pan de la indiferencia
permanezco fiel a la evidencia:

Todo ser sano tiende a multiplicarse –y yo rechazo el suicidio.

Trad. pròpia

Lego ergo sum

LEGO ERGO SUM

Jo, que sempre respirí entre les llindes
del no res i cap cosa. Escrivivint
entre faules i romanços. Menystingut
tan sols per alguns. Veig com el nou temps
ateny tot aquell de qui m’envoltí.

Heus ací quan m’inquireixen en què
estic covant-me ara? I és en aquest moment
que m'aferme al mateix de sempre: a viure.
Cobrir-me, emmudir, sotmetre’m fotent
això que mal anomenem, bellesa.

Fugí de tot allò que era ferm, i
ara tot açò, fugisser, és el que roman i perdura...

E.S.


LEO LUEGO EXISTO

Yo, que siempre respiré entre los limites
de la nada y ninguna cosa. Escribiviendo
entre cuentos y poemas. Despreciado
solo por unos pocos. Veo como los nuevos tiempos
abordan a todos aquellos quienes me rodearon.

¿Hay aquí cuando me averigüan en que
me estoy entreteniendo ahora? Justo en ese momento
que sostengo lo mismo de siempre: a vivir.
Disfrazarme, callar, tratar de hacer
eso que mal decimos, belleza.

Huí de todo aquello que era estable y duradero, y
ahora todo esto, fugaz e instantáneo, es lo que permanece y perdura...

Trad. pròpia

Seràs guardada

Una nit escrivia que hi era escrivint un poema.
Altre dia feia dieta dels meus propis versos.
Proví a ser núvol, acaroní el cel. En sentir-me riu,
viu que hi havia mar. Tot el que queia tornava
a alçar-se i caminava. Per això no tinguí por,
si volia fugir, escriuria poemes per a tu.
¿I qui pot deixar sense enyorança el seu dolor  i la seua solitud?
Fiquem-li un punt i final..., tot és ara i res.
I com vi novell seràs guardada en tinells eterns.

E.S.

Una noche escribía que estaba escribiendo un poema.
Otro día hacía dieta de mis propios versos.
Probé a ser nube, acaricié el cielo. Al sentirme rio,
vi que había mar. Todo lo que caía volvía
a levantarse y andaba. Por eso no tuve miedo,
si quería huir, escribiría poemas para ti.
¿Y quién puede dejar sin nostalgia su dolor y su soledad?
Pongamos un punto y final..., todo es ahora y nada.
Y como vino nuevo serás guardada en tinajas eternas.

Trad. pròpia.

Primers Haikus

"Trosseta de llunes,
els dies sens tu, lentíssims.
Espills de mi, i tu".

"Trozito de lunas,
los días sin ti, lentísimos.
Espejos de mi, y de ti".

***

"I les flors de plàstic
també moren. Temps fugit:
closos lluny del món".

"Y las flores de plástico
también mueren. Tiempo huido:
encerrados lejos del mundo".

E.S.

El vent s'emportarà l'última paraula

"mentre la mort rellisca
pel nostre costat ignorada".
IWAN LLWYD

La mar plora, mulla els somnis, notícies
que són punyals. Mirada d'esperança
tallada, tenyida de fred obscur.

Dolguda en un soroll que escolta crits,
veus trencades, fatigades de tràgica
fugacitat del buit. Nafres porugues
que corquen un jardí adés ple de flors.

Els ulls vessen de l'alba les partícules
i plores punxes i alguns gessamins.
Dibuixes paisatges en blanc i negre,
tot passa amarg, inefable i lent.

Però s'acosta a l'orella en silenci.
La paraula s'allunya i acarona
l’enyor del temps. L'últim vers serà vida.

E.S.

És horabaixa

Lliges dos fulls,
guaites pels balcons.
Tanques els ulls
davall dels graons.

I et sents més buit,
nit de remors.
Del temps fugit
veus les temors.

Passen els dies,
baixes el to.
Menys de tu et fies
tallant el so.

Ple de la pols
fuges de les ments.
Tot allò que ols,
veus innocents.

Vas pels camins
al caure el llamp
pels mil confins
surts vers el camp.

I si estàs foll
per la tristesa
caus al fosc doll,
mor la feblesa.

És horabaixa,
sents el meus bleixos
sens fre, disbauxa
que flaira als feixos.

E.S.

Ací i enllà

Per l’amistat la mar tot ho trencà
sent campió al tauler dels escacs.
En amor únic òmplic tots els bessacs,
cendres de mi, sofresc ací i enllà.

Mira’m als ulls, veuràs el fons del mar
gaudint del sol del pèlag blau endins.
I tu ets el bosc estimant-me entre pins,
jo a l’oceà barca de rems bramar.

E.S.

Natura

Heus ací en silenci,
vivint a l’amagatall dels versos,
copsat en una mar de paper
que et bellugaria amb mi
molt lluny d’ací
a un món nou i ple de colors.

On trontollarien les estrelles
dintre les blaves nits
i es gronxarien núvols morats
sota l’atzur cel de rogenc sol
als jolius trencs d’alba.
Mentre al capvespre
quan es faria fosc
la lluna es mudaria
en taronja passió
i al xiuxiueig de les branques
dels bells pins
solfejarien les oronetes
sobre la partitura d’un vent
pur i fresc de gregal.
On la terra, la barca,
el vi i la pluja
serien nostres.
On mai més no gemegarien
els cors més purs
ni es pondria l’obscuritat
en nostres ànimes,
formoses i bondadoses.

E.S.

El llop i la lluna

Com l’udol  d’un blau llop ferit
al més profund de la memòria,
recorde tota bella història
en l’abisme d’aquest oblit.

Perdut, fosc, en la indiferència
d’aquelles nits de lluna plena,
i acaronant un cor que drena
dins de la meua consciència. 

E.S.

Silenci obscur

Aquest silenci ens fuig com
l’arbre que es plany en l’espai fràgil
i lluny surt del bosc que ja no
aguanta l’estructura, i mor.

Pot ser una olivera antiga
o un bell pi que travessen el
pont contra el capvespre? Ara no
els deixem caure en un forat

obscur. La fosca memòria
que vigila les nits i guarda
muda l’antic xiuxiueig de
les branques. Tancades les portes

de les verdes finestres quan
el foc, descontrolat, es munta
a prendre àvid la sorpressa
mort de la natura. Ara, buit,

passege el descònsol on no
creix sinó la cendra. La vida
tempta l’esperança d’un dia
roig i gris, en lluita amb un cel

que es cobreix l’ànima de somnis
negres. Tanmateix ja ningú
creu en futurs. I més plore, plore
per tots aquells que ja no estan.

 E.S.



La vida

 

La vida és un breu poema
sobre un tauler d’escacs.
S’ha de saber jugar bé
sinó imaginar, just
abans d’arribar
a l’escac
i mat.

E.S.

Vull escriure un poema

“Amb un amor infinit hem nodrit els fills
de les nostres misèries i dels estendards nostres,
els hem proveïts d’un ròssec mil·lenari
de belles paraules i d’expressions antigues
que nosaltres vam heretar, al seu torn dels nostres ancestres:
dels rebesavis dels avis dels nostres rebesavis...

Són les paraules que ens fan ser encara com som,
perquè som el motle precís, la mesura exacta,
de les paraules nostres.
I són aquestes, i no unes altres, les paraules
que han heretat els nostres fills i heretaran, anys a venir,
els fills dels nostres fills...
si la providència i el govern de torn
així ho permeten.
JULI  CAPILLA

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
que mitigue pobresa, fam i violència,
els abusos de poder i l’insaciable societat de consum.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
de respecte, amor i llibertat. D’agraïment
als inesgotables mantenidors de la cultura.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
amb uns versos d’estima infinita a la terra.
Unes justes paraules, farcides de tendresa.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
que tothom el llisca i l’entenga
amb assertivitat, empatia i tolerància.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
on manca gent de color, llengües i estima pròpia.
Enyorança de diversitat on abunden polítics corruptes.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
al meu Poble. Li manquen mesquites i sinagogues,
centres budistes i laics, i l’en sobren esglésies.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
que travesse fronteres, just en la cruïlla
on els cors encara baten vius i lliures.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
amb uns versos d’estima a la llengua,
reviscole consciències i explique la història.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
però com no sé com fer-ho, ací teniu aquests
mots sincers mancats de rimes, ritmes i metàfores.

Vull escriure un poema d’alegria i esperança
que revise nostres clàssics i als més contemporanis.
Amb antigues paraules plenes de tu, de nosaltres.

E.S.

Wake up + Enlloc era un secret + Misteriosa papallona

WAKE UP

Fer de cada moment el

més especial. Fent del
dia sol radiant, de
la nit lluna plena. Més

viure sens témer la mort.

Les adversitats són els

meus millors amics. Amb un

nou vers i amb mida el poema

es reinventa a si mateix.

Llavors mai no has desitjat

fugir del dia i de la

nit i així sortir de tu,

trencant el cercle del temps?

E.S.

ENLLOC ERA UN SECRET

El soroll dels arbres, silenci:
com està de capgirat el vers,
acabat de florir.

S’encerclen les paraules
d’infinits queviures:
Alfa, Beta, Gamma, Zeta,
Delta, Epsilon, Jota i Kappa.

Anomenat capità d’aquest poema
menant lletres antigues
ancorades en un núvol d’atzur cel estelat.

Els mots feredats fugen
cercant la mar.
Enlloc era un secret.

Les estrofes es van incendiar:
trenta-sis mil versos,
dotze milions de síl·labes.

Qui va ser aquell que deia
que el poeta és un ésser exagerat?

De l’hospital ixen capbaixos, prenen l’autobús
direcció la mort.

Malgrat tot, el seu somni es va acomplir,

sinistre total.

De tractar de fer un vers de qualitat i barat,
acabà per no cobrar ni l’assegurança.

L’incendi va ver provocat.

E.S.


MISTERIOSA PAPALLONA

La generositat de les papallones, en primavera
bellugant frescos els seus colors i músiques
bressolant-se des del cuc, abandonat
fins la mort per un arc de sant Martí,
sent llum d’escatològic univers d'ou.

Pas efímer d’ésser, que tan sols deixa una lluna
creixent de delicada natura.
Milers d’ombres d’un cel estelat,
fràgils records de l’ànima, perquè
les seues ales reflexen uns núvols afligits.

Altre món està de volta, en són de dolces quan
s’acoronen els cabells. I el jorn sembla bellíssim.
Tal vegada no va ser coincidència
-va ser la mateixa por que sentí una vegada-
que l’insignificant insecte perdés el control.

Li mancava l’alba i la flor de tarongina, pel despertar
d’unes arrels que anaven totes unides, i morien
lentament a la fi, lliures. Mai va fer-ho realment bé
al tallar-li les ales sobre la taula. Del buit al caos del
no-res, com no poder imaginar-te-les?

Del voler ser caragol a ocell, sang de la seua
sang. Elles, que no sabien qui era el botxí,
per un vent vingut de ponent. Pel que sembla,
s’ha de ser papallona de paper i volar per sota del cel.
Perdut temps quan va desaparèixer misteriosa.

E.S.

aPARAULA'm 2012

     Mitjançant Víctor Pàmies i la seua iniciativa amb l’aPARAULA’m 2012 per la PARAULA VIVA 2011, celebrem l’apadrinament d’una paraula. Commemorem així el centenari de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

     Jo que sóc així d’egoista n’he triat tres, però amb diferents tonalitats de tan sols un mateix color: BLAU, ATZUR i LAPISLÀTZULI. I com ja sabem les paraules en tenen de colors, i de música, ritme, sentiments... 

    

	blau1
	[874; del germ. blau (al. ant. blâo), íd.]
	m 1 ÒPT Color blau, un dels colors que hom distingeix en l'espectre solar, entre el verd i el violeta. El blau del cel. Blau turquí. Blau marí o de mar. Blau cel o celeste.
	2 1 Matèria colorant blava.
		2 blau de la roba (o simplement blau) COL Substància blava que és afegida al midó o a l'aigua d'esbaldir en emmidonar o en rentar la roba blanca per tal de treure'n la grogor i emblanquir-la.
		3 blau de París COL Blau de Prússia.
		4 blau de Prússia COL Nom genèric dels composts de color blau resultants de la reacció del ferrocianur de potassi amb l'ió Fe(III).
		5 blau d'ultramar COL Pigment blau del grup ultramar, en particular l'ultramar natural, constituït per lapislàtzuli polvoritzat.
	3 col·loq PAT Equimosi produïda per una contusió.

	blau2 blava
	[v. blau1]
	adj 1 Del color del cel sense núvols o d'un color consemblant. Ulls blaus. Mar blava.
	2 fig 1 Astorat, esbalaït. Quedar blau. Deixar blau algú.
		2 aquesta sí que és blava! Això sí que és greu!
		3 fer-la blava Fer-la grossa, fer-la com un cove.

	atzur
	[1284; probablement de l'àr. vg. *lāzûrd, variant de l'àr. lāzaward 'lapislàtzuli', 'blau', mot d'origen persa en àr., pervingut en cat. possiblement a través de l'it]
	m 1 Color blau celeste.
	2 Nom de diferents matèries colorants blaves.
	3 HERÀLD Color blau, representat gràficament per un ratllat horitzontal.

	lapislàtzuli
	[s. XIV; probablement de l'it. lapislazzuli, b. ll. lapis lazŭli 'pedra d'atzur', de lazŭlum 'atzur', de l'àr. vg.*lāzûrd, cl. lāzaward, pres del persa lazwărd, íd.]
	m JOI/MINERAL Latzurita destinada especialment a ornamentació.

(FONT: diccionari.cat).



La mar és blava com el cel és blau... Però en cap diccionari

està escrit que el meu petit País és blau.

ELS FARS

Xacal 2012

VI

ELS FARS
Riu de l'oblit, Rubens, jardí de la peresa,
coixí de carn frescosa on no es pot estimar,
però en què la vida bull i corre sens parar,
com l'aire dins el cel i dins el mar el mar;

Da Vinci, mirall profund ple de penombra,
on àngels tot galans, amb un somriure dolç
carregat de misteri, apareixen a l'ombra
dels pins i les geleres que tanquen el país;

Rembrandt, trist hospital de murmuris,
decorat solament amb un crucifix gran,
on brolla la pregària, plorant, de la immundícia,
travessat bruscament per un raig hivernal;

Miquel Àngel, lloc imprecís en què es barregen
els Hèrcules i els Crists; allà on es drecen, decidits,
fantasmes poderosos que a la llum del crepuscle
s'esquincen la mortalla tot estirant els dits;

ires de boxador, desvergonyiments de faune,
tu que vas saber agafar allò bell dels cràpules,
cor ple d'orgull, home esblaimat i feble,
Puget, emperador nostàlgic dels forçats;

Watteau, aquest carnaval on tot de cors il·lustres
vaguen com papallones fulgents, amunt i avall,
decorats frescos i lleugers, il·luminats per llustres
que impregnen de follia els giratombs del ball;

Goya, malson tot ple de coses ignorades,

amb fetus que es recouen enmig de les orgies,
velles que s miren al mirall, noietes nues
que tempten els dimonis ajustant-se els mitjons;

Delacroix, llac sangós ple d'àngels maliciosos,
ombrejat per avetosa verda tot el temps,
allà on, en cels tristois, fanfares molt estranyes
passen com un sospir de Weber ofegat;

malediccions, blasfèmies, queixes, plors,
èxtasis, crits i aquests Te Deum com un eco redit per laberits a mils,
opi diví per al cor dels mortals!

Crit repetit per mils de sentinelles,
ordre cantat per mils de portaveus;
far flamejant sobre mil ciutadelles,

crida de caçadors perduts en boscos grans!

Car no podem donar-vos, verament, Senyor,
testimoni més bo de la dignitat nostra
que aquest ardent sanglot que, inacabable, corre
fins que mor a la riba de vostra eternitat!

CHARLES BAUDELAIRE: "Les flors del mal"
(Traducció a cura de Jordi Llovet)



Tant de bo estigueres ací

Així, així que tu creus que pots distingir el cel de l'infern,
els cels blaus des del dolor.
Pots distingir un camp verd d'un fred rail d'acer?
Un somriure d'una disfressa?
Creus que ho pots distingir?
I ells van aconseguir que tu vengueres els teus herois per fantasmes?
Cendres calentes per arbres?
Aire calent per una brisa fresca?
Es pot canviar per un fred consol?
I bescanviares una caminada sobre un tros de la guerra per un paper principal en una gàbia?

Com desitge, com desitge que estigueres ací.
Només som dues ànimes perdudes nedant en una peixera, any rere any,
Corrent sobre el mateix vell sòl.
Què has trobat? Els mateixos vells temors.
Tant de bo estigueres ací...

Traducció E.S.

So, so you think you can tell Heaven from Hell,
blue skies from pain.
Can you tell a green field from a cold steel rail?
A smile from a veil?
Do you think you can tell?
And did they get you to trade your heroes for ghosts?
Hot ashes for trees?
Hot air for a cool breeze?
Cold comfort for change?
And did you exchange a walk on part in the war for a lead role in a cage?
How I wish, how I wish you were here.
We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground.
What have you found? The same old fears.
Wish you were here...

 ROGER WATERS: "Wish you were here"