Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

diumenge, 31 de juliol del 2011

Els mots ferits dibuixen Tarragona

Siurana 2011 © E.S.

El que nosaltres érem, serem.
Som el que som.

Camins d’arrels, bellesa atzur, pau espiritual,
esperança pel futur.

Corbes fins al cel infinit,
cel blau de silenci i pau.

Viatge cap endins de les arrels,
roques que mirin passar el temps.

Petjades de nostres avantpassats,
terres plenes de vinyes i goig.

Naixement de les aigües i flors,
cingles, turons i muntanyes d’amor.

Castanyers abandonats, pobles reconstruïts,
gent senzilla, càlida i amable.

Entre pins cerquem la felicitat,
no deixes que els murs et tapin el paisatge.


E.S.


dilluns, 25 de juliol del 2011

Vides ferides

Trenc d'alba al mediterrani 2010 © E.S.
 
M’aixoplugo en la nit
on trobe els més bells tresors
amagatalls del rebuig
solitària pell atzabeja.

Ulls lapislàtzuli s’il·luminen pel camí,
vides sense por,
cercant la sortida a l’atzucac.

Córrer no és de covards,
és una necessitat.

Córrer i llegir
tan necessari
com l’aire per respirar.

Àdhuc una partida d’escacs
en el tauler de la mort.

Al trenc d’alba s’ enroquem,
la llum és per a uns pocs privilegiats.

Caminem, llegim, riem.

Viure sense estimar,
és morir nàufrag d’amor.

Despulles de pètals d’una flor de taronger
sense mai haver udolat.

Fragància de nostres hortes
desapareguda per la cobdícia
cegats d’odi a l’estrany.

No oblidaré el dia,
que em vas besar la mà.

E.S.


divendres, 22 de juliol del 2011

Em vaig adonar de les nafres vessades

Poema musicat: "ANLADIM" (Em vaig adonar)
-Clicar al títol per anar a l'enllaç del vídeo youtube-
Home vell amb cistella al mercat d'Istanbul 2010 @ E.S.

Durant tot aquest temps el que estava tractant de dir-me.
Em vaig adonar quan m'havia trobat.

Cada un té diferents maneres de ser feliç.
Em vaig adonar que havia trobat el meu camí.

La vida s'aprèn vivint sol, no sols per llegir o escoltar.
Em vaig adonar que no em dius el que saps.

Cada dia era un dia perdut si no tens amor en lo teu cor.
Em vaig adonar de per què s'havia quedat després de l'amor com boig.

Quan el dolor és tan fort, no vénen les llàgrimes als ulls, diuen.
Em vaig adonar de per què mai has plorat.

Diuen que un somriure que clama val més que plorar-hi. Em vaig adonar quan s'havia transformat el meu plor en un somriure.

Diuen que ningú pot trencar lo cor, però només la majoria dels éssers estimats poden fer mal.
Em vaig adonar quan em fa molt mal.

Però, diuen, que ens mereixem ser estimats per cada gota de llàgrima que hem vessat.
Em vaig adonar quan vaig deixar la meva alegria juntament amb les llàgrimes.

No va ser "no mentir", però, no "amagar la veritat" era lo veritable regal.
Em vaig adonar quan havia posat la seva mà en lo meu cor.

Ser capaç de dir "et necessito, vine ara" era el veritable poder.
Em vaig adonar quan m'havia dit que havia d'anar.

L'amor era ser capaç de dir "jo vull que et quedis" quan algú et va dir véns-te'n.
Em vaig adonar quan em van dir que marxara i m'havia anat.

El meu amor per tu és com un nen petit plorant quan cau un bac.
Em vaig adonar que havia crescut i m'havia embolicat força.

Diuen que lamentar és voler cridar que "em perdonis"
Em vaig adonar quan en realitat s'havia penedit.

I, diuen que l'orgull és una màscara per als perdedors, per als febles cors plens d'amor sense orgull.
Em vaig adonar que havia trobat l'amor en lo meu cor.

Qui vol desesperadament, no espera, sinó ser perdonat un dia.
Em vaig adonar que jo hagués volgut que em perdoni desesperadament.

L'amor era un esforç, i l'esforç era l'amor de tal manera que mai podria abandonar-te, però es pot alliberar.
Em vaig adonar.


Can Yücet [Istanbul 1926 - Datça 1999]
Traducció al català per E.S.



dissabte, 2 de juliol del 2011

La ferida mai tancada

El pare i jo al voltant de l'any 1988 © E.S.
El temps passa
un dia com avui
ja fa cinc anys del teu traspàs. 
 
 Contínues sent
la meua guia
allà on vaig.

Ben segur allà on estigues
estaràs caçant perdius,
tords i porcs senglars.
Pescant carpes i blas blas,
quan no cercant
esclata-sangs.
Llaurant els núvols,
recollint les llavors.

Ferm amb els teus ideals,
discutint amb àngels i dimonis.
Passejant per les muntanyes,
nedant davall l’aigua
entre llacs i oceans.

A l’aixopluc de la foguera,
entre flames i vins.
Cercant la pau i el seny,
als teus anhels i pensaments.

Lo jorn que partires en vacances
a l’estel més gran i bonic,
el teu nom li vaig ficar. 

Encara així no et feia justícia,
de dia eres el sol il•luminat,
gràcil plena lluna de nit, 

 la llum

que sempre em guia.

Fa cinc anys del teu traspàs,
i sempre estàs al meu costat.

E.S.

dilluns, 20 de juny del 2011

Ideals i temps ferits

Posta de sol a l'Albufera de València 2005 © E.S.

Sentiments esquinçats al calaix obscur, no plorar
per tenir els ulls secs de ràbia i d'impotència.
La darrera llum vermella d'una dolça posta de sol
s'allunya de nostres esgotades espatlles.

Pèls de gallina, versos de la revolta:
una imatge, no val més que mil paraules.
Lletres ferides de tendresa, esperança, pau i
amor.

Ulls d'un entre tants,
que assatgen il·luminar la foscor.
La història s'escriu cada dia,
queden tot un fum de coses per fer.

Un trobador sense fronteres.
Pobles del món sense terra.
Llengües sense estat.
Països sense nom, joves sense futur.

Crisi de valors, retallades socials.
Temps obscurs, actes de fe.
Pels llibres llegits i
a pluja d'idees us acompararé.

E.S.


dissabte, 28 de maig del 2011

Arrelant les ferides


Nevsehir, Turquia 2010 © E.S.
I ara que a la fi hem assolit arrelar les paraules 
les fem somiar per la xarxa amb un clic d'esperança. 
Mentre la globalització digital ens uneix per tot arreu, 
altres aixequen murs d'odi i desesperança. 
Ja n’hi ha prou, de demagogs blaus. 

Si llegir ens fa més lliures i la societat, esclaus 
a contravent el migjorn guaitarà pel compromís. 
I ara que a la fi hem assolit arrelar els mots, 
els fem colpejar contra els murs amb un crit d'espers i cascavells, 
al cinamom, veurem el cel obert de mirallets.

Ens encoratgem entre molls de laments, 
a les places i als carrers del món. 
I ara que a la fi hem recollit les llavors, 
no volem muralles, nosaltres som la bretxa 
per on seguiran arrelant les diccions. 

Pel cel i la terra sentim el murmuri sorneguer, 
sobre nostres espatlles no musarem el temps. 
Ara que a la fi hem mullat les paraules caçades, 
no hi haurà mal cop de vent que ens pugui aturar. 
Anirem contra vent i marea i no ens girarem a tots els vents.


E.S.

dimecres, 25 de maig del 2011

L'ou i la gallina ferides

Passeig a la platja de Daimús © E.S.
Saber si va ésser l'ou primer que la gallina és una anàlisi que s'estorç de la raó humana. En aquest sentit em pregunto què va ésser primer si el judici o el prejudici. L'artifici humà hauria de donar-nos la resposta. El sentit comú pot indicar que va ésser primer el judici, però com etimològicament la pròpia paraula indica el prejudici va de tronc i compareix abans del judici. Adés que el judici, el prejudici vindria donat per la desconfiança vers l'altri. Llavors estaríem revenint als orígens de la condició humana, a la por, a la fe, a l'instint de supervivència.

D'altra banda, estaria jutjant la societat establerta. Imaginem unes nenes o uns nens jugant a tennis de platja. Poden jugar a què la pilota no caigui, o a mantenir la competència creada; un guanyador amb tots els honors, animant-lo per a que no sigui tou i usi qualsevol martingala (el fi justifica el mitjans), i un perdedor advocat al mal i la misèria. Jo per la meva part llevaria tots els accents i les hac mudes de l'ortografia, o no. Estotgem les nostres ànimes, a la fi és l'únic que un jorn ens va a romandre. Arrelarem les paraules.

E.S.

dimarts, 10 de maig del 2011

Les ferides de la sort i el saber crític al Mont de Jade

Istanbul, Turquia 2010 © E.S.
“Ernest: Me has dicho muchas cosas extrañas esta noche, Gilbert. Me has dicho que es más difícil hablar de una cosa que hacerla, y que no hacer nada en absoluto, es la cosa más difícil del mundo; me has dicho que todo arte es inmoral, y que todo pensamiento es peligroso; que la crítica es más creativa que la creación, y que la crítica más elevada es aquella que revela en la obra de arte lo que el artista no había puesto en ella; que es precisamente porque alguien no puede hacer una cosa que se erige en el mejor juez de la misma; y que el crítico verdadero es parcial, insincero e irracional. Mi querido amigo, eres un soñador.

Gilbert: Sí, soy un soñador. Pues un soñador es aquel que sólo puede encontrar su camino a la luz de la luna, y su castigo es que divisa el alba antes que el resto del mundo.

Ernest: ¿Su castigo?”
Oscar Wilde, "El crítico como artista" [Dublín, 1854-París, 1900]


Em pregunteu perquè m'estic al Mont de Jade...
Somric i no responc, el cor asserenat.
Les flors de presseguer es deixen dur per l'aigua.
I és que hi ha un altre món que no és entre la gent.


"AL MONT DE JADE" Li Bai, poeta xinès [Chengdu, 701- Dangtu, 762]


I     La ignorància és la nit
sense lluna ni estrelles,
plena obscuritat.

El saber és el dia
amb sol i sense núvols,
ple de llum i raigs,
a l'alba
de matinada.
E.S.

II     Estan per tot arreu
al girar cada cantó
dins de qualsevol caixer
hi són invisibles. 

Uns tenen fam
altres dormen sota el dur cartó.
Demanen una almoina
i nosaltres,

mirem cap altre costat

sense reflexionar.

Un dia potser
serem nosaltres,
els captaires,
malalts, abandonats a nostra

sort.
E.S.

dimecres, 4 de maig del 2011

Les nafres del seu dolor

El Montgó al fons 2011 © E.S.
I     Amic tu que estimes
no em diries què és amor?
Amor és mort de qui viu
i vida d'aquell qui mor:
és en el jorn alegria,
dolça tristesa en la mort,
enyorança en el viatge,
felicitat en el port.

Jacint Verdaguer
[Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902]
(Llibre d'Amic
e d'Amat d'en Ramon Llull,
Mallorca 1232-1316)

II     Lluna plena enboirada
cel obscur d'hivern enblavit

la teva ànima ens abraça
aquesta nit gelada de gener teixit.

E.S.

III     Fent una platja per passeig
adés s'amaga el darrer sol de raig.

 Ones embravides
la brisa dóna calfreds.

Com al caliu de la llar
i la cendra viva d'una bona història
que enxampat et deixa.

No hi ha res.

E.S.

IV     Quan perdem
eixa mirada innocent
els nens petits
eixe somriure càndid
aquell comportament ingenu
eixe ésser cast?

Quan madurem
els minyons
i es fem grans
i tornem
revíscolem aquell esglai
gens capciós ni
maliciós?

 I és ahi
quan nostra ànima fa
el seu traspàs
i nostre cos
resta
per fi

lliure,

absolt per a l'eternitat.

Sense ulls, boca ni oïdes
descansem en pau.

Si el cel no cau,
eixa mirada innocent.

E.S.

V     Quan un missatge dónes
no esperes resposta
ni bona
ni roïna
simplement
esperes,

desesperes.

Quina serà la resposta?
Hi haurà?

Potser sí, potser no.

I què més dóna?
Si tu ja ho has fet
el que calia fer,
el que estava
a les teves mans.

I desesperes.

Quan la resposta
sempre l'has tinguda

tu mateix.

E.S.

VI     Sol de febrer
d'un cel atzurat
goig de raig efímer
d'un ésser desventurat
d'esperança el primer
vèncer aquesta soletat.

Junt al nostre oliver
fem el passeig ingrat
nostra ànima
bàtega
històries privades
arribades
a l'atzucac.

E.S.

VII     L'espontaneïtat va fer bonic
tot allò que ens va fer gaudir.

Quant més t'allunyes de mi
més a prop em tens.

Melangia.

D'aquells dies que
no s'entravessen

mai.

E.S.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Ferides italianes del segle XX

Mar enbravida © E.S.
Traduint a Brecht

Tota la tarda
un temperi gegant s`ha planat
sobre els sostres fins trencar-se en llamps, aigua.
I jo fixava versos de ciment i vidre
amb les seves calamitats, gent cridant i membres
meus inclós, que sobrevisquí. Amb subtilesa,
mirant cap a les teules enderrocades, a la pàgina
seca, poguí sentir la paraula
d'un poeta brufolar o mudar-se
en altra, no ja per nosaltres, veu. Els oprimits
estan serens i oprimits, els opressors
també serens truquen, l'odi
és cortès i jo mateix no ho sé ja
qui és el culpable.

Escriu, em dic, odia
a qui mena suaument cap al no res
als homes i dones que junt a tu caminen
i creuen no saber. Escriu també el teu nom
entre els dels teus enemics. La tempestat
i el seu estrèpit han passat. La natura
és massa feble per a estergir batalles. La poesia
no canvia res. Res és segur, però escriu.

Franco Fortini [Florència, 1917-Milà 1994]

La gota llesta per al mapamundi

La gota llesta per al mapamundi
i per a la resta de desconeguts
noms d'atzar
he assolit finalment una travessa
a colp de llimona dolça
he recolzat el got
sobre un sols dit, germà
de la primera vegada. Tot
el camp, amb
les seves bicicletes soterrades, guspireja
paraules de ventríloc:
la meitat a la victòria, la meitat
a l'herba aconseguida.

Arribarà l'univers a nosaltres,
eixe silenci de front on ja havíem
estat.

Milo de Angelis [Milà, 1951]

Lo ple

No hi ha prou amb un huracà de llagostes
per a tornar el rostre del món impracticable.
Cert és que es fan per mils, per milions
formant una escorça més compacta que un mur.
Però lo ple en excés simula el
buit, i es suficient per a que acceptem
aquestos canvis de barba. A cap li senten malament.

Eugenio Montale [Gènova, 1896-Milà, 1981]


El fals i vertader verd

Tu ja no m’esperes amb l’abjecte cor
del rellotge. Dóna lo mateix que obrissis
o fixessis la desolació: queden hores
aspres, despullades, amb el colpejar de les fulles
sobtat als vidres de la teua
finestra, alta sobre dos carrers de núvols.
Em queda la lentitud d’un somriure
el cel obscur d’un vestit, el vellut
color rovell lligat als cabells
i sòl sobre els muscles i el teu rostre
capbussat a l’aigua quasi immòbil.

Colps de fulls plecs de groc
ocells de sutge. Altres fulles
ara esquerden les branques i ja volen
en confusió: el fals i vertader verd
d’abril, la riallada
del segur florir, i tu no floreixes,
no dónes dies ni somnis que munten
de nostre més enllà, no tens ja els teus ulls
infantils, no tens ja mans tendres
per a cercar el meu rostre que se m’esmuny?
Queda el pudor d’escriure versos
de diari o de llençar un crit al buit
o al cor increïble que lluita
encara amb el seu abatut temps.

Salvatore Quasimodo [Sicília, 1901-Amalfi, 1968]

divendres, 8 d’abril del 2011

Plaerdemavida ferida, d’amor i d’odi, a nostra illa deserta

Home a Istanbul, 2010 © E.S.
I     Vell sospir
d’esguard
per ta bellesa.

Cortines de fum.

Trist enyor
de mon cor.

Buit per tu
ple de remembrances.

Contant los jorns,
de nova tendresa.

Perquè la música
hi sigui,  a la fi

plena.

I goig
a la terra.

E.S.



II     Ei, tu!
Sí, tu, què fas?
Ara no dissimules,
et dic a tu,
no et toques el nas. 

Què tafaneges?
Què passa?
Si de cas no li agrada el que llegiu? 

I ja que vos és tan
valent.
Agafa un llapis
intenteu-ho. 

Veuràs, veuràs,
com en un mirall
els teus pensaments
dintre del més profund
del cor
i extraure
els teus sentiments
més interiors.

I potser
arribes
a la mateixa
conclusió.

Tu i jo,
som iguals.
Un mateix ésser. 

Un escriu, l’altre llegeix.

Som el que llegim,
i el que escrivim
és a dir
som el que pensem
i sentim.

Tu i jo
en aquesta illa deserta,
de lletres ferides
 com a nàufrags

s'enfonsem,


i qui sap?
Si perdem el temps
o el temps es perd
travessant entre nostres dits,
fent la llum


a nostres anhels


més profunds.
E.S.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Un llibre, moltes ferides

Ankara, Turquia Museu de les Civilitzacions 2010 © E.S.
Llum sobre la foscor,
esperança pel futur.


L'home ni apren
ni canvia.


Es perd la tolerància.
Cadascú amb sa veritat,
dues cares
d'una mateixa moneda.


Es perdem en les diferències,
i no cerquem en les
versemblances.


Els somnis,
massa sovint
són més grans
que el mateix home.


Cada manuscrit
cada llibre
és un somni
no perdut.


Un somni de
saber,
pau i llibertat.


Tresor del passat,
reflexions,
llegat de nostres avantpassats.


Llum sobre la foscor,
esperança pel futur.


E.S.

Una ferida més, si fa no fa

Eclipsi solar 2011 © E.S.
A la llum de la lluna
construirem nostre cau.

Colpejarem amb els punys
la mar de la brisa.

Dibuixant el cor amb les estrelles
gaudirem de lo jorn.

Escriurem nostres històries
que nostres néts tastaran.

Somiarem amb un demà
sota una pluja d'estels.

Ens refugiarem a l'aixopluc
dins del drac de la cova.

No hi haurà núvol
que ens pugui aturar.

Llegirem els manuscrits de nostres avis
a l'ombra del pi de la saviesa.

Els raigs del sol ens guiaran

abans de tu,
no hi havia

jo.


E.S.

dimarts, 5 d’abril del 2011

XIX primeres ferides

Xemeneis de fades, Nevsehir, Turquia 2010 © E.S.
I     Si el pi parlara,
 però no es mou.

Ens mofem d’ell,
malgrat que ell romandrà,

i nosaltres partirem.

“Pi de la Seu de la Nucia” 05 de novembre de 2010


II     Una nit de gaites
a canvi de tavernes basques.

Una vetllada surrealista
de descans i reflexions.

Què serà de nosaltres?

“Millor haguera sigut fer la nit” 06 de novembre de 2010


III     Què és l’amor?
Què ens fa estimar?

Qui pot saber,
tant s’ha escrit,

i tan poc s'hem amat.

“Estimem?” 06 de novembre de 2010

IV     Es pot confondre
amor i amistat? 

Acàs es pot separar,
                        si a l’amistat li fiquem passió,
                        es pot convertir

               en obsessió.

                        “Obsessions” 06 de novembre de 2010


V     Què pot haver més gran
que l’amor d’una mare
a son fill?

No res, més l’amor
l’amor de son fill a ses fills.

“Mare” 06 de novembre de 2010


VI     Pare, tu que ho donares
tot per nosaltres.

Tu que lluitares i ens
estimares.

Ta força ens
guia des de mar i
muntanyes.

“Pare” 06 de novembre de 2010


VII     El pi solitari
del penya-segat de la Nucia. 

Així em sent jo
moltes vegades,

en aquesta nostra terra.

“Soledat” 14 de novembre de 2010

 
VIII     Al mes d’octubre
fent un passeig vora la mar
des de la platja de Daimús
al Grau de Gandia. 

Me n’adone que l’aigua és calmada i templada,
d’un color blau-verd cel. 

Mire cap a l’infinit
i veig lo nostre esplèndid mar Mediterrani
a la dreta el Montgó,
a l’esquerra el Montdúver,
i a nostra esquena, el Circ de la Safor. 

Si a més l’amor m’esperes a la llar,
si fos cert que existeix el paradís,
no ha d’esser

molt lluny d’ací.

“Un octubre a la Safor” 04 d’octubre de 2010


IX     Què cada paraula et porte on diu
que es mantinga com un bàtec del cor
que romanga la llengua
que nostra mare ens va ensenyar
que conreem el seu ús
dignificant nostre

esperit.

“Tremolor” 16 de novembre de 2010


X     Mai vaig tenir el desig
d’ésser qui sóc. 

Sempre vaig preferir perdre
per no ofendre a quelcom. 

Per mi l’orgull és la maduresa,
l’assertivitat d’ésser qui sóc.  

Respectant-te sense ferir-me.
estimant-te sense deixar d’ésser, 

jo mateix.

“Orgull” 16 de novembre de 2010
 

XI     Per què s’empenyen en dir-li destí
al que li volen dir atzar? 

Un atzar atzur,
pura probabilitat
de l’infinit univers. 

Caldria més,
fixar-se amb els estels
i els seus designis. 

I deixar les religions,
per a temps passats, 

més obscurs.

“El destí atzarós” 16 de novembre de 2010


XII     Què és si no la homofòbia?
Què és si no el racisme?
Qui són si no els misògens?
Qui són si no els torturadors d’animals?
És que la xenofòbia no és més que un gran
complexe d’inferioritat?
Poden ells estimar-se a si mateix, si no poden estimar
a la resta dels éssers vius diferents? 

És que no és d’ésser un ent inferior aquell que imposa
sa llengua, cultura i religió?

“Éssers inferiors”  16 de novembre de 2010


XIII     Si tornarà a viure,
no canviaria res. 

Ni les derrotes,
ni les tristeses,
ni els desamors,
ni els errors. 

Som més allò que ens fa perdre,
tot allò
que ens fa tornar a aixecar-nos. 

Gràcies a les adversitats,
gràcies a les enfermetats. 

Som qui som,
sempre mirant

endavant.

“Tornar a nàixer” 16 de novembre de 2010
 

XIV     Despreciar una llengua, minoritària o no,
siga o no la teua
és despreciar a les persones
que la estimen. 

Es mostrar, ni més ni menys,
una de les humiliacions
més gran s de l’home
vers a un altre.

“Intolerants” 16 de novembre de 2010


XV     Sensacions de plaer d’una conversa,
sentiments encontrats. 

Tot al voltant se m’enrevesa,
com a palpit del cúpids. 

El temps per moments s’atura,
ulls verds clars profunds.  

No vull encara que s’acabe
rica finura. 

A la vida no s’ha d’ésser poruc.

“Passeig” 03 de desembre de 2010


XVI     Escric poemes perquè la gent
es sent de sa terra,

sempre. 

La tinta caurà,
l’ànima creix infinita,
i la vida torna a començar.

“Vespre de tardor” 06 de desembre de 2010


XVII     Llegim per a viure,
llegim perquè volem. 

Llegim per ésser lliures,
llegim per ésser, 

som perquè llegim.

“Som” 10 de desembre de 2010

 
XVIII     Hauríem més bé d’educar
a deseducar, 

per a desaprendre lo après,
i aprendre a aprendre 

per aprendre.

“La nova escola” 10 de desembre de 2010


XIX     En època de bonança
seny i sentit comú,
va mancar. 

Sobrepassà el pessimisme.
No obstant, i com sempre. 

S’assossegarà la mar,
i farà

serè.

“Crisi ” 15 de desembre de 2010

E.S.