 |
| Xemeneis de fades, Nevsehir, Turquia 2010 © E.S. |
I Si el pi parlara,
però no es mou.
Ens mofem d’ell,
malgrat que ell romandrà,
i nosaltres partirem.
“Pi de la Seu de la Nucia” 05 de novembre de 2010
II Una nit de gaites
a canvi de tavernes basques.
Una vetllada surrealista
de descans i reflexions.
Què serà de nosaltres?
“Millor haguera sigut fer la nit” 06 de novembre de 2010
III Què és l’amor?
Què ens fa estimar?
Qui pot saber,
tant s’ha escrit,
i tan poc s'hem amat.
“Estimem?” 06 de novembre de 2010
IV Es pot confondre
amor i amistat?
Acàs es pot separar,
si a l’amistat li fiquem passió,
es pot convertir
en obsessió.
“Obsessions” 06 de novembre de 2010
V Què pot haver més gran
que l’amor d’una mare
a son fill?
No res, més l’amor
l’amor de son fill a ses fills.
“Mare” 06 de novembre de 2010
VI Pare, tu que ho donares
tot per nosaltres.
Tu que lluitares i ens
estimares.
Ta força ens
guia des de mar i
muntanyes.
“Pare” 06 de novembre de 2010
VII El pi solitari
del penya-segat de la Nucia.
Així em sent jo
moltes vegades,
en aquesta nostra terra.
“Soledat” 14 de novembre de 2010
VIII Al mes d’octubre
fent un passeig vora la mar
des de la platja de Daimús
al Grau de Gandia.
Me n’adone que l’aigua és calmada i templada,
d’un color blau-verd cel.
Mire cap a l’infinit
i veig lo nostre esplèndid mar Mediterrani
a la dreta el Montgó,
a l’esquerra el Montdúver,
i a nostra esquena, el Circ de la Safor.
Si a més l’amor m’esperes a la llar,
si fos cert que existeix el paradís,
no ha d’esser
molt lluny d’ací.
“Un octubre a la Safor” 04 d’octubre de 2010
IX Què cada paraula et porte on diu
que es mantinga com un bàtec del cor
que romanga la llengua
que nostra mare ens va ensenyar
que conreem el seu ús
dignificant nostre
esperit.
“Tremolor” 16 de novembre de 2010
X Mai vaig tenir el desig
d’ésser qui sóc.
Sempre vaig preferir perdre
per no ofendre a quelcom.
Per mi l’orgull és la maduresa,
l’assertivitat d’ésser qui sóc.
Respectant-te sense ferir-me.
estimant-te sense deixar d’ésser,
jo mateix.
“Orgull” 16 de novembre de 2010
XI Per què s’empenyen en dir-li destí
al que li volen dir atzar?
Un atzar atzur,
pura probabilitat
de l’infinit univers.
Caldria més,
fixar-se amb els estels
i els seus designis.
I deixar les religions,
per a temps passats,
més obscurs.
“El destí atzarós” 16 de novembre de 2010
XII Què és si no la homofòbia?
Què és si no el racisme?
Qui són si no els misògens?
Qui són si no els torturadors d’animals?
És que la xenofòbia no és més que un gran
complexe d’inferioritat?
Poden ells estimar-se a si mateix, si no poden estimar
a la resta dels éssers vius diferents?
És que no és d’ésser un ent inferior aquell que imposa
sa llengua, cultura i religió?
“Éssers inferiors” 16 de novembre de 2010
XIII Si tornarà a viure,
no canviaria res.
Ni les derrotes,
ni les tristeses,
ni els desamors,
ni els errors.
Som més allò que ens fa perdre,
tot allò
que ens fa tornar a aixecar-nos.
Gràcies a les adversitats,
gràcies a les enfermetats.
Som qui som,
sempre mirant
endavant.
“Tornar a nàixer” 16 de novembre de 2010
XIV Despreciar una llengua, minoritària o no,
siga o no la teua
és despreciar a les persones
que la estimen.
Es mostrar, ni més ni menys,
una de les humiliacions
més gran s de l’home
vers a un altre.
“Intolerants” 16 de novembre de 2010
XV Sensacions de plaer d’una conversa,
sentiments encontrats.
Tot al voltant se m’enrevesa,
com a palpit del cúpids.
El temps per moments s’atura,
ulls verds clars profunds.
No vull encara que s’acabe
rica finura.
A la vida no s’ha d’ésser poruc.
“Passeig” 03 de desembre de 2010
XVI Escric poemes perquè la gent
es sent de sa terra,
sempre.
La tinta caurà,
l’ànima creix infinita,
i la vida torna a començar.
“Vespre de tardor” 06 de desembre de 2010
XVII Llegim per a viure,
llegim perquè volem.
Llegim per ésser lliures,
llegim per ésser,
som perquè llegim.
“Som” 10 de desembre de 2010
XVIII Hauríem més bé d’educar
a deseducar,
per a desaprendre lo après,
i aprendre a aprendre
per aprendre.
“La nova escola” 10 de desembre de 2010
XIX En època de bonança
seny i sentit comú,
va mancar.
Sobrepassà el pessimisme.
No obstant, i com sempre.
S’assossegarà la mar,
i farà
serè.
“Crisi ” 15 de desembre de 2010
