Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

diumenge, 14 d’agost de 2011

“Nafra agredolça coratjosa”

Museu particular Siurana 2011 © E.S.
Un crit sord
amanida de veus discordants
taronja lluna de fel
calitja d’hiverns eterns sufocants.

Criteris edulcorats
sopes de lletres buides
l’obscuritat enlluerna el pastís
les ones no arriben vora mar.

Per més fort que es crida
no es para atenció.
La ignorància és cavil·lada
l’objectiu és clar, mesetari i blau.

Sense correspondència
no s’avança.
Un feixuc poble camina
a pas de carranc.

Cadascú du un dimoni al ventre
anarquia conquerida
contrincants puerils o fòssils
trànsfugues ressentits i algun boig pintoresc.

Viure és optar.
Per a qui no té elecció,
viure és
lluitar.

Triar el camí
difícil,
la tasca d’obrir-nos
els ulls.

Fer les paraules nostres
i de la unitat i justa legislació;
única
salvació.

Guanyar la batalla
de la cultura,
front a “currinches” subalterns
i agressions subreptícies.

Els odis artificials
arriben
amb pintades oprobioses,
no respecten ciència ni mort.

Sancta simplicitas!

Els mots
ferms i coratjosos
de nostres Fuster, Sanchis, Valor, i altres
no cauran en va.

E.S.


dimecres, 10 d’agost de 2011

“Cap a la dèria ferida”

Estació de servei entre Ankara i Istanbul 2010 © E.S.

Tan sols la lletraferida lectura
em treu la desmesurada cassussa.

Flairar els grocs fulls enlletrats
d’uns vells manuscrits desuets.

Endinsar-se a l’univers etern
d’altri que no sóc jo.

Somiar a l’aixopluc curós
de les paraules fecals.

Arrabassar la fe descreguda
de la ignorància cavil·lada.

La naia dels mots perduts
em belluguen al meu alcàsser mel·liflu.

El rau-rau de l’estómac feredat
crida per la dèria dels opuscles truculens.

Una lletra nafrada rere l’altra
vers abaltir les paraules planyides.

Desdibuixant les frases exactes
línies retallades amb les blanques cisalles.

Àdhuc pintant els més obscurs pensaments
colpint així la memòria dels picapedrers de signes.

Sota l’ombra afable dels pins domats
assegut vora el quiet llac de la sapiència.

El cant dels ànecs tallen l’assossegada brisa
d’un vent abellidor.

Jeure junt a la jonca d’estany
amb un nou llibre que rellisca entre les mans.

Els vells conceptes fugen de mi
les vernacles imatges afloren per tot arreu.

Aquest apaivagament harmònic i submís que no aterra
 ni ateny l’esmorteïment negrenc.

Una ànima errant de paper solitària,
en la lliure foscor de les lletres ferides.

Per molt que un s’esforça
tan sols troba el que cerca per casualitat.

Un somriure és primavera eterna
una llàgrima tardor sense final.

Sense tu no hauria tanta bellesa
sense tu
res no seria igual.

E.S.


“La nafra del temps”

Guardamar de la Safor 2009 © E.S.

El temps no passa.
El temps no corre.
El temps no s’atura.

La nit ens abraça,
la llum del sol ens guia.

La justícia són els pares,
les llavors el cordó umbilical.

L’amor i l’odi són dues cares
de la natura.

Som esclaus de la vida,
esperança de la mort.

El temps no passa.
El temps no corre.
El temps no s’atura.

La dignitat està amagada.
La cobdícia es dibuixada
al trenc d’alba.

Sentiments contradictoris,
les paraules s’esmunyen entre els dits.

Hi ha un espai per reflexionar,
viure i estimar.

Senzillament...

E.S.